El
passat 10 de novembre, l'endemà de la seva estrena a l'Auditori de
Barcelona, l'homenatge que Raimon fa a Salvador Espriu en el marc de
l'any dedicat al dramaturg i poeta català, arribava a Vic.
Quan
faltava una hora pel recital, la gent començava a congregar-se
davant el teatre Atlàntida, i aquells que encara no tenien entrada
aprofitaven per adquirir les últimes localitats lliures. A les 18:00
i amb una puntualitat extrema, apareixia sobre l'escenari el quartet
de músics; darrere d'ells ho feia el cantautor de Xàtiva, guitarra
en mà i sense camisa vermella, molt aplaudit per un públic
generalment gran tot i que amb presència jove. El seu primer
contacte amb els allà presents es donava per mitjà de la
presentació de la vetllada: dues parts diferenciades, una primera
amb cançons pròpies i un poema d'Ausiàs March mentre que la segona
part girava al voltant d'Espriu.
El
tret de sortida del recital el donava Desig
de Cançó,
tema que precediria Som
una peça que tal i com recordaria
abans d'abordar-la, va ser la segona de la seva carrera. Després
d'aquesta, seria el torn d'un seguit de temes del recent Rellotge
d'emocions:
Si miraves l'aigua,
Punxa de temps,
que en paraules del seu autor, acostumava a cantar-la amb la seva
mare el primer de maig de cada any via telefònica i la qual inclou
un petit fragment de La
Internacional,
i finalment la
descriptiva He
passejat per València sol amb
la qual evoca la seva infància (en aquesta, nomena a icones de la
cultura i la política valenciana com són Ausiàs March, Joan
Fuster, Jaume Roig, Vicent Andrés Estellés – tots ells del món
de les lletres – i el socialista Andreu Alfaro). Arribats
a aquest punt, sortia una de les cançons més esperades, la versió
musicada del poema de March Veles
e Vents,
moment a partir del qual van anar desfilant A
l'estiu quan són les nou
– també de l'últim treball –, Finestra
a la badia de Palma,
Parlant-me de tu,
després de la qual va presentar els músics que li fan de suport, Al
meu país la pluja i
Quan jo vaig néixer.
Per a la resta de la primera part, on caurien els temes més
reivindicatius, agafaria la guitarra que reposava a l'escenari des de
l'inici de l'espectacle. Primer seria Amunt
i avall,
a continuació La nit
és llarga,
que seria enganxada amb Jo
vinc d'un silenci
encarregat d'arrencar aplaudiments quan enfila aquella estrofa que
sentencia que “qui perd els orígens, perd la identitat”. Igual
de contundent va sonar Diguem
No!,
que portaria a Al
vent,
punt final del primer bloc. Públic dempeus, algun crit
d'independència i l'ambient animat. Raimon no podia demanar més, la
nit anava sobre rodes.
Després
de la pausa pertinent, el de Xàtiva i els seus tornaven a prendre
l'escena del local vigatà. La introducció d'aquest segon bloc
passava per explicar que el mateix cantautor va ensenyar totes les
versions musicades (a
excepció de Diré
del vell foc i de l'aigua
i Que bell és el
camí)
a
Salvador Espriu, qui va donar el vist i plau per ser interpretades. A
tall anecdòtic, deia que es mostrava preocupat per la seva parla, ja
que no era la mateixa amb que havien estat escrits els versos; el
poeta, però, va restar-ne importància donant via lliure al músic.
Seguint
amb les reivindicacions que s'havien donat minuts abans, el primer
poema era Inici de
càntic en el temple,
aquell que afirma que “Ens
mantindrem per sempre més fidels al servei d'aquest poble”.
No van faltar Potser
arran de l'alba, Nous cants de llibertat i
El meu poble i jo.
També hi seria Petita
cançó de la teva mort,
dedicada a Rosselló-Pòrcel. Que
bell és el camí
donaria pas a la interpretació, sencera, de l'elapé La
Roda del Temps.
El compacte, amb portada de Miró, tenia un pròleg de Joan Fuster i
un text del mateix Salvador Espriu; aquest últim seria llegit. Abans
de començar, però, demanaria que la gent no aplaudís fins arribar
a Just abans de
laudes,
penúltima peça (Inici
de càntic en el temple
ja
havia estat interpretada). Diré
del vell foc i de l'aigua
i Però en la
sequedat arrela el pi donaven
pas a una celebrada i sempre potent Indesinenter.
Si algú dubtava d'ell a causa de l'edat, no cal que ho faci, la seva
veu segueix omplint recintes sense mostrar debilitat. Des
del fons del mar
sonava a últim tema del concert, però en mig d'una altra ovació,
al llarg de la nit se'n va produir més d'una, regalaria I
beg your pardon
per posar, ara si, el punt i final a un recital intens. Gairebé dues
hores al llarg de les quals es va fer una repassada exhaustiva a la
vida i obra d'un Salvador Espriu que tal i com s'afirmaria, viu i
viurà mentre perduri la llengua en que va escriure.