Primer treball d'aquest grup que reuneix a dos ex-Queen, Brian May i Roger Taylor, i un ex-free i bad company com és Paul Rodgers. Aquest compacte en directe, gravat al ''Hall fm arena'' de Sheffield (Anglaterra) el 9 de maig de 2005, demostra el potencial en directe de la banda, i que s'aconsegueix el que es volia, retre homenatge a un dels millors grups de rock de la història, perquè tot i que encara hi hagi dos dels membres originals, sense Freddie Mercury i John Deacon, Queen no és Queen, i això va quedar plasmat a segona i pel moment última gira feta el 2008 per la nova formació.
Del cantant, cal dir que és una aposta més que segura, ja que durant la dècada dels '70 i '80 va liderar dos bons grups de rock com varen ser Free i Bad Company. Sens dubte s'ha acoplat bé al grup, donant tot el que té al seu abast, i afegint el seu toc característic als grans èxits de Queen.
Qui hagi tingut el plaer de veure'ls en directe haurà pogut comprovar que aquests no s'assemblen gens al concerts de l'època Freddie, ja que ara el grup està liderat per Brian May, i el que es dediquen a fer és un homenatge.
Tot i tocar els vells èxits de Queen, també han recuperat cançons de Rodgers com ''Reaching out'' , amb la que obrien gran part dels concerts, ''Wishing well'', ''Feel like making love'', ''Can't get enough'' i ''All right now'', que és la més coneguda i cantada pel públic, i la toquen abans de ''We will rock you'' i ''We are the champions''.
Cal destacar la part acústica, en la qual Paul s'amaga als camerinos, i Brian May se situa a la passarel·la de l'escenari mentre Roger Taylor segueix a la bateria.
Aquest, és queda sol a l'escenari, i amb l'ajuda de Jamie Moses i Danny Miranda, interpreta la nova balada del grup ''Say it's not true'', cançó que parla del virus del S.I.D.A. i va dedicada a Freddie Mercury.
Brian canta tot sol les cançons '39, aquesta amb l'ajuda del públic, i ''Love of my life'', d'aquesta última ell en canta l'introducció, perquè el públic continuï tot sol amb l'acompanyament de guitarra. Després d'això, deixa la guitarra acústica, i agafa la mítica Red Special per interpretar juntament amb Paul Rodgers, una versió lenta de ''Hammer to fall''.
Una de les coses que varen fer millor, va ser tocar la fibra dels assistents en el moment correcte. Quan la cosa s'estava acabant, i abans d'enfilar la recta final, Roger Taylor va abandonar la bateria per cantar ''These are the day of our lives'', mentre a la pantalla es projectaven fotografies de Queen però sobretot de Freddie. Allà varen començar els aplaudiments, i en la majoria de casos les llàgrimes, al recordar aquell gran músic i millor persona que va deixar-nos ja fa vint anys.
L'altre moment mític i inoblidable de la nit, va ser quan gràcies a les noves tecnologies, fos Freddie qui, sentat al seu piano, entonés una versió de Bohemian Rhapsody, corejada pel públic, i amb la guitarra i la bateria en directe.
Després d'això, ja només va haver-hi ''The show must go on'', ''All right now'', ''We will rock you'', un apoteòsic ''We are the champions'', i per acabar, com no podia ser d'una altra manera el conegut i ja clàssic ''God save the queen''.
