Manel

Des de fa uns quants anys, està sorgint una nova fornada de grups que revolucionen el panorama musical català actual, i entre ells hi ha els Manel, uns dels quals han aconseguit més renom juntament amb els Amics de les arts.

L'any 2008, publicaven el seu primer treball i va ser batejat amb el nom d'Els millors professors europeus' hi podem trobar una mescla de pop i folk d'estar per casa la qual cosa els fa més propers al seu públic. Amb aquest, ja varen començar a rebre tot un seguit de premis que augmentaria amb el segon compacte i van ser:

• Millor disc pop-rock de l'any segons la revista Enderrock
• Tercer millor disc espanyol de l'any segons la famosa publicació Rockdelux
• Al festival Cinemad reben el reconeixement a millor videoclip de l'any per Dona estrangera.

Ràpidament es van convertir en el grup revelació de l'any i la cosa va quedar demostrada quan varen acabar la gira amb dos concerts al gran Palau de la música catalana i amb les seves cançons cantades íntegrament en català, no els va faltar una visita a Madrid. Vist el fracàs dels Sopa de Cabra i el seu Mundo Infierno, es podria considerar que son el primer grup que surt a fora mantenint l'idioma i té un gran èxit ja que ràpidament llocs com Sevilla també es van apuntar al carro d'aquesta nova febre exhaurint les entrades a totes les presentacions en públic.

Amb l'èxit ja assolit, el 15 de març de l'any passat feien public el seu nou compacte '10 milles per veure una bona armadura' amb un estil força semblant al primer, la diferència més notable la trobem en que aquest utilitza menys l'ukelele, instrument que últimament s'ha posat bastant de moda i que en el primer utilitzaven a gairebé totes les cançons. Aquest, els ha acabat de col·locar al lloc que els pertoca ja que en només sis mesos ja portaven venudes més de 30.000 còpies, van ser premiats amb un merescut disc d'or i en només 10 dies en va convertir en el disc més venut de tot l'estat espanyol.

Una de les peculiaritats que té el grup, son les grans lletres que escriuen, les quals gairebé no tenen tornada i una de les poques que repeteix alguna frase és 'Pla quinnquenal' del seu debut. Queda demostrat a 'Aniversari' o 'Ai Dolors!', ja que parlen de temes força freqüents amb un estil que frega la perfecció. Enguany estan acabant la gira d'aquest CD la qual passa per tres nits al Coliseum de Barcelona amb un ple absolut i deixant totes les entrades venudes en poc més d'un quart d'hora i com a últim concert, una visita a Madrid, un dels llocs que des que hi van anar per primera vegada els ha estat més fidel. La veritat és que com que és difícil quedar-se amb una de les dues publicacions ja que cadascuna té coses característiques que les fa especials, és recomanable adquirir una caixa que ha sortit al mercat amb el nom de 'Manel': allà hi trobem els dos compactes que han editat fins el moment i després dues joies en DVD. Primer de tot el concert de fi de gira que van fer al Palau de la Música catalana que varen fer l'any 2009 on a part de les cançons pròpies van fer gaudir al públic assistent amb tres versions: 'No t'enyoro', dels catalans Els Pets, 'Commom people' dels britànics Pulp, rebatejada com 'Gent normal' i la divertida 'El bròquil' adaptació al català de l'èxit de Shakira i Alejandro Sanz 'La tortura' i finalment un concert gravat a Madrid.

Com a anècdota final, explicar que és força freqüent que en els concerts, canviin alguna part de la lletra de les seves cançons: així com en la versió d'estudi d'Aniversari es pot escoltar 'fer-se fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers', en directe pot quedar canviada per ' fer-se fotos catxondes amb altres il·lustres viatgers'.

En resum, un dels millors grups del panorama actual el qual té força projecció i una llarga carrera per endavant.

Kiss - Alive!

Amb Kiss, ens trobem davant d'un dels grups bandera de l'anomenat 'Glam Rock', aquells que van posar de moda l'histrionisme venerat. Van ser els quals durant uns anys, només es mostraven en públic amb aquella indumentària tan característica: cara blanca amb un dibuix a sobre, sabates de plataforma i vestimenta extravagant. En aquells moments, varen desenvolupar quatre personatges de còmic, un per a cada membre del grup i eren els següents: 'Demon' Genne Simmons, 'Starchild' Paul Stanley, 'Spaceman' Ace Frehley i 'Catman' Peter Criss (els dos últims, fins l'any 1980 quan per culpa de certes diferències van abandonar el grup). Com a simple curiositat, dir que han estat guardonats 28 vegades amb un disc d'or i són el grup de rock que més n'acumula.

L'any 1975, després de treure al mercat els seus tres primers treballs, es van decidir a publicar el seu primer compacte en directe 'Alive!' i va ser aquest el que va acabar de portar la fama al grup. Contenia cançons dels seus tres primers Cd's 'Kiss', 'Hotter Than Hell' i 'Dressed To Kill' i el van editar en format de doble compacte. És sens dubte, la millor manera de descobrir a aquesta formació que durant tants anys ha revolucionat el món de la música gràcies sobretot als seus potents directes, tant per com sonen com per tot l'escenari i el ''teatre'' que porten preparat: multitudinària pirotècnia, canons que disparen confeti, plataformes que eleven la bateria, guitarres que en mig del solo començen a desprendre fum o la cirereta al pastís posada per Simmons quan aquest vomita sang (articificial) i escup grans flamarades. Això, només els juga en contra en un aspecte, és tanta la escenificació que volen portar, que moltes vegades el baix es deixa unes quantes notes o la veu no arriba a tant com ho fa en estudi.

'Alive!', és obert amb 'Deuce' una peça que dura poc més de 3 minuts i que només iniciar, ja mostra la pirotècnia mencionada unes línies més amunt i també deixa entreveure els grans dots d' Ace Frehley com a guitarra solista en el que és un dels seus millors solos de tot el disc.  Segueixen amb 'Strutter' 'Got to choose', 'Hotter than hell' i 'Firehouse' peçes amb unes grans veus on aquesta vegada qui canta és Paul Stanley, guitarra rítmica de la formació, acompanyades sempre amb unes potents guitarres. Després d'aquestes aniría 'Nothin' to loose' un duet entre Simmons i Criss (l'únic que trobem a 'Alive!'), cal dir que la tornada d'aquesta peça recorda lleugerament a la mencionada abans 'Hotter than hell' per la tonada que agafa i tal i com passa amb les anteriors, porta unes excel·lents guitarres de Frehley, l'únic que no aporta la veu solista en cap de les cançons aquí incloses. Amb aquestes acabades, era el torn de 'C'mon and love me' un dels singles del seu tercer disc, 'Parasite' cantada per Simmons, la qual té poca part cantada de manera que hi pren molta importancia tota la instrumentació, i per tancar el primer compacte dels dos que porta, 'She', la qual amb 6:42 minuts, és la més llarga que conté.

Per obrir la segona part, utilitzen 'Watchin' you' una peça que no té gaire a destacar i és seguida per '100.000 years' que tot i la seva curta durada en estudi, al directe la allarguen fins arribar als més de 12 minuts, on aprofiten per cremar tota la artilleria que porten preparada i gràcies a això, hi trobem des d'uns minuts en que Peter Criss es llueix a la bateria, unes paraules que Paul Stanley dedica al públic assistent per tal de buscar la seva participació, un increïble solo d'Ace per tal de mostrar totes les tècniques que té al seu abast i els tocs de baix característics de Simmons. Després d'aquest minuts apoteòsics, toca refer-se a ritme de 'Black Diamond' la peça que tancava anys abans el sue debut, cantada altra vegada per Peter Criss i amb una petita introducció de Paul Stanley, seguint el patró de Kiss, conté un gran solo de guitarra a la meitat de la cançó, d'aquells que fa moure del seient, i tornen a fer ús dels seus canons de pirotècnia de manera abundant. Amb això, toca encarar els minuts finals del concret, i tractant-se d'un grup com ells, es pot esperar qualsevol cosa: primer de tot 'Rock Bottom' la qual per als que no son seguidors de Kiss enganya ja que comença amb un puntejat de guitarra força lent però després entra la veu amb força, continuaven amb 'Cold Gin' inclosa en el seu primer treball i un cop acabada aquesta, arribava el punt àlgid del concert quan interpretaven la festiva 'Rock and Roll All Nite' la cançó emblema del grup i segons les nombroses llistes que s'han fet, és una de les millors cançons de hard rock de la història. Amb aquesta feien col·laborar a tota la gent que hi havia quan arribava la part de la tornada i tal com passava amb '100.000 years' la utilitzaven per cremar tota la ''artilleria'' que els quedava i quedant ara si els últims minuts de recital donaven pas a 'Let me go, Rock 'N' Roll' una altra de les multitudinàries creacions del tàndem Simmons-Stanley i tal com varen afirmar més tard, era una de les que més els agradava interpretar en els seus directes. Sens dubte, un dels millors compactes gravats en directe del 'hard rock', el qual va estar seguit per cinc volums més llançats al llarg de tota la carrera del grup 'Alive II' 'Alive III', 'Kiss Simphon: Alive IV', 'Alive! The Millenium Concert' i finalment 'Kiss Alive 35' enregistrat durant la gira de retrobament que varen fer l'any 2008.

Per tancar aquest post, només falta dir que dos anys després de treure a la llum 'Sonic Boom' Simmons i els seus estan preparant 'Monster' el qual serà el 20è disc d'estudi, de manera que es desmenteixen els múltiples rumors que durant força temps varen dir que Kiss ja havia passat a la història i no se'ls veuria més junts, això si, que ningú s'emocioni més del compte perquè continuen amb la formació que va venir el 2008 i el que si que sembla descartat és una altra unió dels membres originals.

Madonna i la Super-Bowl

Fa temps que va quedar demostrat que l'esdeveniment musical més important de l'any és el concert que té lloc a la mitja part de la final de la coneguda Super-Bowl, i d'aquesta manera és també el més vist. Per a molts artistes, actuar-hi és un gran reconeixement i la cirereta al pastís després de molts anys de carrera. Si en edicions anteriors havien actuat Bruce Springsteen, Tom Petty i els seus Hertbreakers, els Rolling Stones o l'any passat els Black Eyed Peas acompanyats d'Slash, enguany l'escenari era per a la diva Madonna.

Després de presentar aquest divendres el seu nou single el qual formarà part del nou compacte MDNA no hi havia millor manera de fer-ne la presentació en directe. Amb una actuació en playback seguint la línia dels seus concerts, però amb una posada en escena genial, va deixar clar que el títol de Reina del Pop no està en joc i que la seva ''competidora'' Lady Gaga encarà ha de recórrer molts camins per arribar a l'alçada de la gran diva Madonna.

Quan el Lucas Oil Stadium d'Indianapolis restava a les fosques, feia la seva aparició en escena la diva de la millor manera possible. Entrava en una carrossa tirada per una munió d'homes amb vestits de gladiadors romans i acompanyada pels seus ballarins i uns artistes del Cique du Soleil els quals la van seguir en tot moment per amenitzar un concert que tot i ser en playback va fer aixecar la gent de les seves cadires i gaudir de totes les coreografies que portaven. La cançó escollida per a començar va ser la famosa Vogue, mentre al terra de l'estadi es podien veure projectades portades de la prestigiosa revista de moda en blanc i negre amb uns nois que ih ballaven al capdavant, per acabar dibuixant la cara de la famosa cantant tal i com va aparèixer anys enrere en el videoclip. Un cop acabada aquesta peça, seguia amb Music uns minuts força espectaculars ja que en aquest cas ballava al costat dels acròbates del famós circ canadenc i mentre sonaven els últims compassos de la famosa composició, feia la seva aparició un dels duets més famosos del moment LMFAO per interpretar un medley amb els temes Party Rock i I'm sexy and I know it els quals Madonna va aprofitar per mostrar els seus dots com a ballarina. Després d'això, si que arribaria el moment més esperat de tota la seva actuació, quan al marxar aquest duet, entraven M.I.A i Nicki Minaj per acompanyar a la cantant americana a la que seria la primera interpretació de Gime me all your luvin en directe. A excepció de la polèmica generada per M.I.A la qual es va adreçar al públic amb un gest que no va agradar gaire i va córrer ràpidament per Internet, el nou single va ser presentat de manera impecable i va ser una de les millors maneres de promocionar una cançó que precedeix un àlbum que poc tardarà en veure la llum i que acabarà en una gira mundial que passarà per Barcelona aquest mateix estiu. Després de la nova, va aparèixer un grup músics tocant el tambor liderats pel també famós Cee Lo Green, el qual en primer moment va cantar a duet unes estrofes de la cançó Open your heart. Un cop acabades, es tornaven a apagar tots els focus i mentre s'anava obrint una llum al terra de l'escenari es podia començar a sentir com un cor de gospel iniciava l'èxit Like a prayer. Al quedar perfectament il·luminat, es feia evident i la gran diva, aquesta vegada amb un vestit negre llarg fins els peus apareixia juntament al músic que havia sortit instants abans el qual anava amb unes ulleres de sol i una túnica també negra i llarga fins els peus per cantar també a duet la cançó esmentada, la qual seria la última del concert. Quan més avançaven les estrofes, Madonna s'anava apropant al final de l'escenari i abans d'acabar, es va situar damunt una petita ''trampa'' la qual es va enfonsar mentre ella cantava les últimes notes i apareixia un núvol de fum blanc i es posava final a un dels esdeveniments musicals més esperant de l'any.

Va ser un concert de curta durada (uns 13 minuts) però de gran intensitat i que tal i com he esmentat a l'inici de l'article va deixar la clara evidència que el títol de Reina del Pop no està en joc, que en aquest moment reposa sobre Madonna i que aquella que se'l vulgui guanyar encara ha de recórrer molts camins i haurà d'apretar fort.

Bruce Springsteen & The E Street Band

Fa anys, es va publicar al mercat, una caixa de Bruce Springsteen que contenia 5 LP's i que ara pot trobar-se editada en format CD.
Aquesta, és Bruce Springsteen & The E Street Band - Live 1975/-85 el primer directe del ''Boss'', i si s'ha de buscar alguna paraula per descriure aquest treball, aquesta és increïble. Aquest compacte, pot ser l'excusa perfecta per començar a seguir Bruce Springsteen, ja que és una manera de fer-ho a partir d'un dels seus millors estats de forma i veure la seva genialitat en directe i per a tots els seus seguidors, una joia per a gaudir les cançons d'un dels més grans artistes del rock en concert. Al llarg de totes aquestes peçes s'hi poden diferenciar clarament les dues etapes que ha passat Springsteen a l'hora de presentar-se en públic: la dels recitals en teatres i locals petits, als inicis de la seva carrera com es deixa veure a Thunder Road quan al llarg de tota la composició es pot observar un silenci sepulcral dels assistents, i l'època posterior quan Bruce es va sumar a tots els grups que formaven part de l'anomenat Rock d'estadi i es dedicava a omplir fins la bandera els recintes i camps de futbol més grans i queda demostrat a la festiva Hungry Heart on podem apreciar com el públic coreja els seus primers versos acapella i després es dedica a acompanyar el Boss.
Podria ser perfectament un ''Grans Èxits'' ja que al llarg dels 3 CD's hi trobem el bo i millor des de l'inici de la seva carrera fins l'any 1985, moment de la seva publicació, amb la única peculiaritat de ser interpretades en directe. Hi ha des de la reivindicativa Born in the U.S.A fins a la inacabable Rosalita (Come out tonight) on aprofitaven per demostrar tot el potencial dels seus directes (la guitarra de Bruce, la genialitat al saxo del desaparegut Clarence Clemons, els teclats del també desaparegut Danny Federici, el ritme marcat pel professor Weinberg i moltes altres coses) passant per la cerimonial Thunder Road, la trepidant Badlands, la inconfusible Born to run, una de les seves millors balades The river o la somiadora 4th of July, Asbury Park (Sandy).
Després d'escoltar-lo tot, queda demostrat el talent de Bruce Springsteen, un modest noi que treballava a una benzinera propera a Asbury Park, que de la mà de la seva inseparable Telecaster i la E Street Band s'ha anat guanyant un lloc en el món de la música fins a rebre el nom de The Boss (L'amo) i ser considerat se'ns dubte un dels més grans artistes que s'han vist i amb un directe que no deixa ningú indiferent.
Un servidor anirà a veure'l en directe a Barcelona aquest 17 de maig i per anar fent boca es deixa meravellar per aquesta joia que conté peçes que son or portat a la música. Salut i Rock & Roll.

Sopa De Cabra - El Retorn

Si fa uns mesos varen ser notícia per anunciar un únic concert per celebrar els 20 anys del grup i els 10 de la seva baixada dels escenaris, els quals van acabar en 7 recitals repartits de la següent manera: 3 a Barcelona, 1 a Tarragona, 1 a Mallorca i per acabar, 2 a Girona, ja que ho havien de fer a casa i d'una gran manera, ara tornen a sortir als mitjans de comunicació, per un fet que està directament relacionat amb aquest retorn. Els Sopa, han decidit fer contents a tots els que varem poder assistir als seus concerts i a tots els seus fans en general, editant un doble CD el qual porta un DVD complementari. En el DVD hi trobarem,de manera quasi íntegra, el primer recital d'aquesta mini-gira, el qual es va celebrar el dia 9 de setembre al Palau Sant Jordi de Barcelona. Gràcies a això, tots els fans podrem tornar a reviure la que per molts va ser una nit per recordar: gairebé 3 hores de recorregut per tot el repertori de Sopa, des de les cançons del seu primer treball, fins a les de Plou i fa sol, amb una sola excepció, no van aparèixer les peçes del polèmic Mundo Infierno, un altre discurs de Gerard Quintana abans del cover de War, tal i com va fer a la Sala Zeleste anys enrere però aquest cop adreçat a les Multinacionals, clara rectificació de la orientació política després de la cançó Plou i fa sol amb una frase que ho deixava molt clar ''Només hi ha un camí possible per a ser nosaltres'' després del qual el públic va començar a cridar Independència i finalment un dels moments àlgids de la nit, quan la formació de Sopa, acompanyats pel ja conegut Jaume Soler ''Peck'' i Xarim Aresté dels Very Pomelo es varen situar a la petita plataforma que sortia de l'escenari per homenatjar al desaparegut Joan Cardona ''Ninyin'' amb unes paraules de Quintana ''Nosaltres no som els Rolling Stones ni de lluny, ni ens hi volem assemblar, però ell era tan gran com Keith Richards''. Aquell moment, va posar la pell de gallina a més d'un dels seguidors que estaven allà, i per acabar, no podien faltar ni la clàssica L'Empordà ni la tan esperada Podré tornar enrere la qual va clausurar el concert. El DVD també porta un petit reportatge que documenta com es va gestar tota la gira i les impressions tant dels membres del grup, com personalitats de la talla d'Albert Om els quals van estar presents a la festa final. D'altra banda, els CD's porten un recull de les millors cançons, però en aquest cas gravades durant els tres recitals al Palau Sant Jordi. 
Tot plegat un molt bon record de la que ha estat una gira màgica i una manera de tornar a reviure moments que per a molts seran inesborrables.
Bona nit Malparits!

Mudcrutch

Mudcrutch és un grup que va ser creat a Florida i que sempre ha restat mínimament a l'ombra ja que son coneguts per ser el precedent de ''Tom Petty & The Heartbreakers'' i des del moment de la formació d'aquesta banda, el projecte paral·lel de Tom Petty.  

Aquests, no varen tenir gaudir de gaire èxit: la formació es va ajuntar per primera vegada l'any 1970 després d'haver fet amistat tocant a altres grups però 2 anys després ja van patir el primer canvi. Tom Leadon que ocupava la plaça de guitarra rítmica abandonava el grup i al seu lloc entrava Danny Roberts acompanyat del teclista Bonmont Tench. 

L'any 1974 i ja amb la segona formació el grup va signar un contracte discogràfic amb l'empresa ''Shelter Records'', un any després publicaven el seu primer single ''Depot Street'' el qual va ser un fracàs bastant gran ja que va passar sense èxit. Ells varen continuar gravant peçes per a un possible compacte fins que l'any 1976 la seva discogràfica els va trencar el contracte i aqui va acabar el grup. Després d'aquests fets, Tom Petty que era el focus d'atenció de la formació, va marxar amb un dels últims que va entrar, el teclista Benmont Tench, i va emprendre una aventura per tal de crear el seu grup abans mencionat amb el qual si que va tenir un gran èxit i una destacada carrera sobretot als Estats Units.
Al cap de molts anys d'absència i aprofitant una petita pausa de Tom Petty i els seus Heartbreakers, l'any 2007 Mudcrutch va decidir unir-se una altra vegada per a fer realitat aquesta vegada si el seu somni de publicar un compacte. No va ser amb cap de les dues formacions que havien tingut anys abans ja que aquesta vegada no hi eren presents ni Danny Roberts ni Charlie Souza de manera que el grup quedava reduït a només 5 membres. Finalment el 29 d'abril d'un any després, va arribar la data màgica i varen veure publicat el seu primer treball. El varen batejar amb el mateix nom de la banda i en ell s'inclouen 14 peçes de les quals la majoria son noves tot i que també han recuperat algun dels temes que varen gravar durant el anys '70. Per tal de promocionar la feina feta, aquell mateix més es varen posar a fer una petita gira per Califòrnia de la qual se'n va extreure un petit ''EP''  de quatre cançons amb el nom d'Extended Play Live'' i aquell setembre se'n va fer un reportatge.
El disc d'estudi, és un compacte nodrit d'un rock americà amb abundants guitarres i teclats el qual segueix el camí que ha anat marcant Tom Petty amb els seus altres grups.
Se'ns dubte és un treball molt recomanable ja que és una música que entra amb facilitat i mai és tard per descobrir grups que han passat la major part de la seva trajectòria a l'ombra per diferents motius. Seguidament adjunto l'enllaç de la cancó ''Scare easy'' la qual els va servir de ''Single'' http://www.youtube.com/watch?v=HlYeq5f9lqM&ob=av2e