Fun. Live In Barcelona

Amb les entrades exhaurides, dos treballs sota el braç i la petita Sala Bikini com a còmplice, oferint així una intimitat impagable, aterraven per primera vegada a Barcelona els americans FUN. capitanejats per Nate Ruess i acompanyats d'uns joves Walk The Moon encarregats d'obrir la llauna.

Quan passaven pocs minuts de les 20:00 del vespre del dissabte 20 d'octubre, els fans més matiners, alguns dels quals feia 12 hores que es congregaven a les portes del recinte per a fer cua, començaven a entrar. Amb la sala ja plena d'un públic generalment jove i amb ganes de festa, apareixien a l'escenari uns Walk The Moon encarregats d'amenitzar la espera abans no fos el torn dels caps de cartell. Van ser 8 cançons al llarg de les quals, varen presentar el seu CD homònim mentre escalfaven el públic amb el ritme de les seves peces, com la divertida "Quesadilla" o la més coneguda i encarregada de tancar la seva intervenció "Anna Sun". Van demostrar que son un grup amb potencial i força futur per endavant amb una formació estable, començant pel Nicholas, cantant i multi instrumentista, el qual es va marcar més d'un ball al ritme de la percussió que portava mentre no cantava, Kevin, baixista i centre d'atenció de gran part de la presència femenina, les quals es va posar a la butxaca dibuixant-los un cor amb les mans, Eli, encarregat de la guitarra, el qual es va mostrar solvent en totes les seves execucions i un bateria, Sean, que ja sigui per la seva posició a l'escenari o pel ritme que desprenia el cantant, va quedar mig eclipsat. Baixaven de l'escenari agraint al públic la seva participació i anunciant que no tardarien en fer una visita, aquesta vegada com a estrelles de la nit.
Quan passaven pocs minuts de l'hora prevista i després d'una breu pausa per dur a terme en canvi d'instruments, apareixien sobre l'escenari els novaiorquesos juntament amb els musics que els acompanyen mentre els allà presents, acabaven d'embogir. Començaven amb Carry On, jugant una carta que era garantia d'èxit i servia per mostrar credencials des del primer moment; i com que diuen que després d'una de freda en toca una de calenta, la animada One Foot feia presència per fer aixecar un públic que començava molt connectat. La millor manera per seguir amb aquest ambient? Fer una visita al seu debut amb un Walking The Dog, poc més de tres minuts efectius, amb una Bikini que va celebrar, i molt, les intervencions vocals d'Andrew Dost, teclista del grup i d'Emily Moore, component del grup d'acompanyament. I aferrant-nos a la afirmació feta abans, en tocava una altra de les lentes, aquest cop la escollida era "Why Am I The One" pell de gallina assegurada. D'aquí marxem cap a una altra visita al seu primer elapé amb "All The Pretty Girls", primer èxit del grup i un dels moments clau de la vetllada; abans però, era el torn d'All Alone. Amb aquesta acabada, vindria el que podria ser considerat el bloc central del concert "At Least I'm Not As Sad (As I Used To Be)", "It Gets Better", "Barlights" i "All Alright" presència equilibrada de les seves dues publicacions en uns minuts d'infart, d'aquells en que cada cançó tocada és millor que l'anterior, uns moments en que en mig de la cançó "Barlights", el recinte quedava inundat de màgia quan els músics paraven de tocar i deixant només una base de bombo, Ruess s'acostava al públic i fent-los callar, els demanava que fessin petar els seus dits i l'acompanyessin en les veus, per acabar amb la Bikini saltant alhora que s'entregava com en les grans ocasions. Això va provocar que el clímax del concert anés augmentant cada vegada més fins que la cosa va esclatar quan, en un castellà prou correcte, el noi d'Arizona, es dirigís al públic per explicar que gràcies a les seves notes a la universitat estaven allà, i que tal i com especulaven molts, els seus pares eren allà. No podria ser altra moment que el d'una tendra The Gambler; tocava deixar-se emportar per l'emoció, i en mig d'una sala amb una llum més tènue que en altres peces, sortien molts mòbils que acabarien per enregistrar un dels moments estrella de la nit. I aprofitant l'emoció del moment, sortia a passejar l'últim èxit del grup, un We Are Young que era corejat com si no hi hagués demà, després d'onze temes executats amb una impecabilitat envejable, era hora de treure els plats forts per acabar el concert amb un llistó el més alt possible. Aquesta era encadenada amb una versió de l'stonia "You Can't Always Get What You Want" després del qual sortien de l'escenari. El públic però, no en tenia prou, les sensacions eren molt bones i ningú volia posar el punt i final a aquella vetllada festiva. Eren cada vegada més aquells que van començar a corejar Some Nights peça que dona nom al nou elapé quan tornaven a irrompre a l'escenari per tocar la peça esmentada, tant o més celebrada que les dues tocades amb anterioritat, l'escenari quedava eliminat i públic i grup eren un, i malgrat el set-list que ells tenien preparat aquí, a la primera fila, i al llarg de Some Nights, apareixia un cartell demanant Stars i dit i fet, no els va costar res allargar cinc minuts més aquell lligam que els mantenia connectats a Barcelona.
Aquell però, si que era el taló final d'una nit que els allà presents no oblidaran. Els que érem allà, o gairebé la majoria, vam sortir amb ganes de repetir i pensant quan tornaríem a tenir la oportunitat de reviure una experiència com aquella.

Bruce Springsteen Wrecking Barcelona

Amb la il·lusió de les primeres vegades i el nerviosisme de les grans ocasions afrontava el meu primer concert d'un dels amos i senyors del rock d'estadi, Bruce Springsteen. Quatre anys després de la seva última visita a la ciutat i amb un treball d'estudi impecable sota el braç, faria realitat un dels meus somnis. Començava tot un 28 de novembre quan coincidint amb el meu aniversari sortien les entrades per a l'esperat concert. La sort em somreia i podia comprar-ne una per pista. Les coses anaven com esperava, per endavant sis llargs mesos d'espera. Molts dies amb una única banda sonora, mirant una vegada rere una altra els seus DVD's i fent en la meva memòria aquell set-list desitjat.

L'aventura de veritat començava el dia 16 de maig quan em desplaçava a Barcelona, cada vegada s'apropava més el moment. Quan el rellotge marcava les 4 de la matinada, em vestia amb una samarreta creada per a l'ocasió i m'apropava a Montjuïc amb un objectiu, tenir polsera per a la Pit Zone. Arribava allà quan passaven pocs minuts de les 5 i es complia el meu objectiu, em marcaven la mà amb el número 327 i se'n repartien unes 1.000. Malgrat que els nervis anaven en augment, respirava més tranquil, seria a una zona privilegiada. Les hores passaven i per matar el temps, apareixien les primeres converses amb altres fans amb els quals acabaria compartint aquella experiència i les visites a la botiga de merxandatge on volia comprar algun record d'aquella nit. Després d'alguna correguda quan a l'estadi es començaven a sentir les proves de so i de sopar a hores incongruents, a les 18:00 s'obrien portes i anàvem passant. Davant la meva mirada incrèdula, apareixia un immens escenari que lluïa una senyera i la bandera dels Estats Units. Podia estar més endavant del que pensava, sense rumiar-ho dues vegades avançava tot el que podia i seia a terra per no pedre el meu petit espai. Només havíem d'esperar fins a les 21:00, hora programada per a l'incici del concert però no hi havia temps per a l'aburriment, els tècnics de llum començàven a agafar posicions mentre els fans, amb ganes de festa els dedicàvem alguns aplaudiments. Cada vegada s'omplia més el recinte que havía de ser còmplice de la que podia ser una altra nit màgica però el rellotge marcava l'hora prevista i a l'escenari no es movia res. Quan quedava un quart d'hora per a les 22:00, la cosa canviava. Sonàven les notes d'un Last Dance que portava la desapareguda Dona Summer a les nostres memòries i apareixia una E Street Band capitanejada pel senyor Springsteen. Crit d' Hola Barcelona, Hola Catalunya, públic a la butxaca i jo que no podia ser més feliç, arrencava amb Badlands i la cosa començava de la millor manera possible. A partir d'aquí desfilaven un seguit de joies musicals mentre dins meu es creava una complicitat amb en Bruce i els seus, un sentiment d'aquells que diuen que es produeix quan trepitja Barcelona. Em feia riure, saltar, cantar... estava davant del concert més gran al que havia anat mai, d'un record inesborrable i com no, estava recordant un Big Man que era allà amb nosaltres quan al ritme de My City Of Ruins, Springsteen se'ns dirigia amb un català marca de la casa per dedicar-li la cançó i fer birllar, una mica més, el seu record. Pell de gallina assegurada, la gent corejava el seu nom i se'm feia un nus a la gola. Sense temps per assimilar el que estava veient, ens regalava un Talk To Me d'aquells que es veuen poques vegades, i el mestre s'anava preparant el terreny. Després de grans clàssics, algun tema que s'estrenava i la sempre simpàtica Waitin' On A Sunny Day, es col·locava tot sol davant l'escenari i feia una mirada enrera amb un impecable The River. Petits detalls com aquest anaven teixint una vetllada inigualable per a un servidor. M'estrenava en el món d'Springsteen i ho feia amb un set-list màgic, un d'aquells en els quals no hi faltava res. Encara vibrant de l'emoció, ens deleitava amb un Prove It All Night que mai tornaré a veure de la mateixa manera. Sense ser conscient del que estava veient, hi posava una Intro '78 trencadora, que alguns deien que feia gairebé 32 anys que no treia a passejar i un solo de guitarra que em va fer flotar, em va deixar sense paraules, per acabar amb un Stevie que feia parlar la guitarra com pocs i d'aqui a l'esperada Hungry Heart, una d'aquelles peçes amb la qual connectes sense saber-ne el perquè, però el millor estava per arribar. Dues cançons després i una altra vegada harmònica en mà, iniciava un Thunder Road inspirador. En sentir allò, les cames varen començar a tremolar-me, estava veient en primera persona la meva cançó preferida d'un home que sempre m'havia apassionat. Tornava aquell nus a la gola que havia sentit cançons abans i quan ell baixava el cap, ens indicava que ens tocava a nosaltres i podia sentir aquella peça a la veu de tot l'estadi, una tímida llàgrima començava a baixar-me galta avall mentre la noia amb la qual havia fet cua, em dedicava un somriure. No ens coneixiem de res però compartiem una emoció que ens unia momentàniament. Encara quedava concert per estona però si l'hagués fet acabar en aquell instant, marxava a casa amb la mateixa il·lusió, després d'allò ha quedat com una cançó encara més màgica, d'aquelles que t'acompanyen sempre. Arribaven els bisos i anàven circulant èxits d'aquells que tothom vol sentir alguna vegada en directe, fins que sentiem un crit que deia: Una més Barcelona!, i unes notes de piano ens transportaven fins a un cerimoniós Tenth Avenue Freeze-Out. Aquells que ja havien vist algun concert d'aquesta gira feien córrer que era el punt àlgid del concert. I quan la cançó fregava aquell punt que diu “And the Big Man joined the band”, era davant un moment que mai oblidaré. En Bruce la vegada que el tenia més a prop, a la pantalla es projectaven imatges del desaparegut Clarence Clemos i el públic amb una barreja de sentiments rondant per allà cridava el seu nom una vegada més, i és que el seu record encara és molt viu, la seva simpatia continua acompanyant la E Street Band. Molt maco tot però res comparat al que veuria més endavant. Després de parar les imatges i mentre el públic seguia amb el seu homenatge particular, el mestre de cerimònies es girava cap a nosaltres i vaig poder veure com els seus ulls brillaven de l'emoció, com des de dalt de l'escenari s'unia a nosaltres. Aquell si que era el punt i final, s'acabaven més de tres hores de música, una festa col·lectiva. I només veure'l baixar de l'escenari, barreja de sentiments. Encara no podia assimilar tot el que acabava de veure, però si una cosa tenia clara és que havia de repetir, que després d'una experiència com aquella, volia retrobar-me amb Springsteen i els seus quan abans. Començava a entendre perquè la gent deia que hi havia un abans i un després de veure'l en directe, i també entenia perquè deien que entre ell i la nostra ciutat hi havia una relació especial, dins meu tenia alguna cosa que em feia veure el Boss d'una manera diferent. Estava exhaust i portava gairebé 24h dempeus però l'ocasió s'ho valia. Des d'aquell dia, a la meva habitació hi té un lloc especial la seva discografia, acompanyada d'una entrada i una polsera que em fan recordar que el 17 de maig de 2012, va ser i serà un dia especial.

No surrender!

Retorn...

Senyores i senyors, cordem-nos els cinturons i agafem-nos ben fort perquè sembla que tornen "Ses Satàniques Majestats"... Després del primer plat que va suposar aquell "A Bigger Bang" i amb 7 anys de silenci, ens regalen una peça que posa els pèls de punta; és un retorn a aquells anys rebels que els varen caracteritzar durant l'època de l'Sticky Fingers. I és que sembla que per a ells els anys no passi, la veu de Mick sona com feia temps que no ho feia, el Sr. Keith fa brillar la seva Fender aconseguint un d'aquells riffs que només ell sap treure, el Charlie demostra perquè és considerat un dels millors bateries que hi ha, i el Ron... bé, el Ron en la seva línia personal, avalat per una trajectòria reeixida tant en la seva etapa en solitari com en els anys d'Stone i aquells mà a mà amb un Stewad sempre impecable.

Pot ser un dels millors retorns del rock des que el "capità" Springsteen va agafar una altra vegada el timó d'una E Street que des d'aleshores no ha parat de posar llum als escenaris mundials. 
Si el que ens tenen preparat per celebrar els 50 anys (que es diuen ràpid) del grup està en aquesta línia (fonts oficials confirmen que aquesta peça formarà part d'un recopilatori) podem gaudir-ho i molt i és que quan gran part de la gent pensava que aquells escenaris del Beacon Theathe serien els últims que es veurien, sembla que en preparen alguna de grossa i és que es comença a especular amb una gira... Aquí s'obren milers de possibilitats; concerts a la "E Street" amb nits inacabables repassant el millor d'un dels grups claus de la història, fer més d'una nit per ciutat i tocar sencers els compactes més mítics, posades en escena monumentals com aquells anys en que l'escenari era la característica llengua... Hi ha opcions per a tots els gustos.

Només ens queda esperar a que anunciïn les dates de la gira i que passin per una Ciutat Comtal que els espera després d'aquell juny del 2007 en que varen reunir els milers de fans que tenen en un Olímpic amb ganes de festa; aquesta SI que podria ser la seva última gira, tot i que venint d'un grup que porta des del '82 afirmant "aquesta si que és la última", no se sap què esperar. Amb això, certes similituds amb un altre dels mítics, un Dylan que passeja del del 88 i de manera cerimoniosa un "Never Ending Tour" que sembla que ni té ganes d'acabar... 

Només el temps parlarà però si hi ha una cosa clara és que els Stones son garantia d'èxit; especialistes en muntar escenaris apoteòsics, agafant com a referència els anys en que aquest era la seva característica llengua i capaços de congregar fins 3 generacions en els seus concerts, cada vegada que trepitgen un escenari demostren que com Bruce Springsteen (entre d'altres) o el bon vi, amb els anys milloren. De moment i per anar fent boca, aquí l'enllaç d'aquest "Doom And Gloom", el 12 de novembre, més... Tenim Stones i per anys!

Manel

Des de fa uns quants anys, està sorgint una nova fornada de grups que revolucionen el panorama musical català actual, i entre ells hi ha els Manel, uns dels quals han aconseguit més renom juntament amb els Amics de les arts.

L'any 2008, publicaven el seu primer treball i va ser batejat amb el nom d'Els millors professors europeus' hi podem trobar una mescla de pop i folk d'estar per casa la qual cosa els fa més propers al seu públic. Amb aquest, ja varen començar a rebre tot un seguit de premis que augmentaria amb el segon compacte i van ser:

• Millor disc pop-rock de l'any segons la revista Enderrock
• Tercer millor disc espanyol de l'any segons la famosa publicació Rockdelux
• Al festival Cinemad reben el reconeixement a millor videoclip de l'any per Dona estrangera.

Ràpidament es van convertir en el grup revelació de l'any i la cosa va quedar demostrada quan varen acabar la gira amb dos concerts al gran Palau de la música catalana i amb les seves cançons cantades íntegrament en català, no els va faltar una visita a Madrid. Vist el fracàs dels Sopa de Cabra i el seu Mundo Infierno, es podria considerar que son el primer grup que surt a fora mantenint l'idioma i té un gran èxit ja que ràpidament llocs com Sevilla també es van apuntar al carro d'aquesta nova febre exhaurint les entrades a totes les presentacions en públic.

Amb l'èxit ja assolit, el 15 de març de l'any passat feien public el seu nou compacte '10 milles per veure una bona armadura' amb un estil força semblant al primer, la diferència més notable la trobem en que aquest utilitza menys l'ukelele, instrument que últimament s'ha posat bastant de moda i que en el primer utilitzaven a gairebé totes les cançons. Aquest, els ha acabat de col·locar al lloc que els pertoca ja que en només sis mesos ja portaven venudes més de 30.000 còpies, van ser premiats amb un merescut disc d'or i en només 10 dies en va convertir en el disc més venut de tot l'estat espanyol.

Una de les peculiaritats que té el grup, son les grans lletres que escriuen, les quals gairebé no tenen tornada i una de les poques que repeteix alguna frase és 'Pla quinnquenal' del seu debut. Queda demostrat a 'Aniversari' o 'Ai Dolors!', ja que parlen de temes força freqüents amb un estil que frega la perfecció. Enguany estan acabant la gira d'aquest CD la qual passa per tres nits al Coliseum de Barcelona amb un ple absolut i deixant totes les entrades venudes en poc més d'un quart d'hora i com a últim concert, una visita a Madrid, un dels llocs que des que hi van anar per primera vegada els ha estat més fidel. La veritat és que com que és difícil quedar-se amb una de les dues publicacions ja que cadascuna té coses característiques que les fa especials, és recomanable adquirir una caixa que ha sortit al mercat amb el nom de 'Manel': allà hi trobem els dos compactes que han editat fins el moment i després dues joies en DVD. Primer de tot el concert de fi de gira que van fer al Palau de la Música catalana que varen fer l'any 2009 on a part de les cançons pròpies van fer gaudir al públic assistent amb tres versions: 'No t'enyoro', dels catalans Els Pets, 'Commom people' dels britànics Pulp, rebatejada com 'Gent normal' i la divertida 'El bròquil' adaptació al català de l'èxit de Shakira i Alejandro Sanz 'La tortura' i finalment un concert gravat a Madrid.

Com a anècdota final, explicar que és força freqüent que en els concerts, canviin alguna part de la lletra de les seves cançons: així com en la versió d'estudi d'Aniversari es pot escoltar 'fer-se fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers', en directe pot quedar canviada per ' fer-se fotos catxondes amb altres il·lustres viatgers'.

En resum, un dels millors grups del panorama actual el qual té força projecció i una llarga carrera per endavant.

Kiss - Alive!

Amb Kiss, ens trobem davant d'un dels grups bandera de l'anomenat 'Glam Rock', aquells que van posar de moda l'histrionisme venerat. Van ser els quals durant uns anys, només es mostraven en públic amb aquella indumentària tan característica: cara blanca amb un dibuix a sobre, sabates de plataforma i vestimenta extravagant. En aquells moments, varen desenvolupar quatre personatges de còmic, un per a cada membre del grup i eren els següents: 'Demon' Genne Simmons, 'Starchild' Paul Stanley, 'Spaceman' Ace Frehley i 'Catman' Peter Criss (els dos últims, fins l'any 1980 quan per culpa de certes diferències van abandonar el grup). Com a simple curiositat, dir que han estat guardonats 28 vegades amb un disc d'or i són el grup de rock que més n'acumula.

L'any 1975, després de treure al mercat els seus tres primers treballs, es van decidir a publicar el seu primer compacte en directe 'Alive!' i va ser aquest el que va acabar de portar la fama al grup. Contenia cançons dels seus tres primers Cd's 'Kiss', 'Hotter Than Hell' i 'Dressed To Kill' i el van editar en format de doble compacte. És sens dubte, la millor manera de descobrir a aquesta formació que durant tants anys ha revolucionat el món de la música gràcies sobretot als seus potents directes, tant per com sonen com per tot l'escenari i el ''teatre'' que porten preparat: multitudinària pirotècnia, canons que disparen confeti, plataformes que eleven la bateria, guitarres que en mig del solo començen a desprendre fum o la cirereta al pastís posada per Simmons quan aquest vomita sang (articificial) i escup grans flamarades. Això, només els juga en contra en un aspecte, és tanta la escenificació que volen portar, que moltes vegades el baix es deixa unes quantes notes o la veu no arriba a tant com ho fa en estudi.

'Alive!', és obert amb 'Deuce' una peça que dura poc més de 3 minuts i que només iniciar, ja mostra la pirotècnia mencionada unes línies més amunt i també deixa entreveure els grans dots d' Ace Frehley com a guitarra solista en el que és un dels seus millors solos de tot el disc.  Segueixen amb 'Strutter' 'Got to choose', 'Hotter than hell' i 'Firehouse' peçes amb unes grans veus on aquesta vegada qui canta és Paul Stanley, guitarra rítmica de la formació, acompanyades sempre amb unes potents guitarres. Després d'aquestes aniría 'Nothin' to loose' un duet entre Simmons i Criss (l'únic que trobem a 'Alive!'), cal dir que la tornada d'aquesta peça recorda lleugerament a la mencionada abans 'Hotter than hell' per la tonada que agafa i tal i com passa amb les anteriors, porta unes excel·lents guitarres de Frehley, l'únic que no aporta la veu solista en cap de les cançons aquí incloses. Amb aquestes acabades, era el torn de 'C'mon and love me' un dels singles del seu tercer disc, 'Parasite' cantada per Simmons, la qual té poca part cantada de manera que hi pren molta importancia tota la instrumentació, i per tancar el primer compacte dels dos que porta, 'She', la qual amb 6:42 minuts, és la més llarga que conté.

Per obrir la segona part, utilitzen 'Watchin' you' una peça que no té gaire a destacar i és seguida per '100.000 years' que tot i la seva curta durada en estudi, al directe la allarguen fins arribar als més de 12 minuts, on aprofiten per cremar tota la artilleria que porten preparada i gràcies a això, hi trobem des d'uns minuts en que Peter Criss es llueix a la bateria, unes paraules que Paul Stanley dedica al públic assistent per tal de buscar la seva participació, un increïble solo d'Ace per tal de mostrar totes les tècniques que té al seu abast i els tocs de baix característics de Simmons. Després d'aquest minuts apoteòsics, toca refer-se a ritme de 'Black Diamond' la peça que tancava anys abans el sue debut, cantada altra vegada per Peter Criss i amb una petita introducció de Paul Stanley, seguint el patró de Kiss, conté un gran solo de guitarra a la meitat de la cançó, d'aquells que fa moure del seient, i tornen a fer ús dels seus canons de pirotècnia de manera abundant. Amb això, toca encarar els minuts finals del concret, i tractant-se d'un grup com ells, es pot esperar qualsevol cosa: primer de tot 'Rock Bottom' la qual per als que no son seguidors de Kiss enganya ja que comença amb un puntejat de guitarra força lent però després entra la veu amb força, continuaven amb 'Cold Gin' inclosa en el seu primer treball i un cop acabada aquesta, arribava el punt àlgid del concert quan interpretaven la festiva 'Rock and Roll All Nite' la cançó emblema del grup i segons les nombroses llistes que s'han fet, és una de les millors cançons de hard rock de la història. Amb aquesta feien col·laborar a tota la gent que hi havia quan arribava la part de la tornada i tal com passava amb '100.000 years' la utilitzaven per cremar tota la ''artilleria'' que els quedava i quedant ara si els últims minuts de recital donaven pas a 'Let me go, Rock 'N' Roll' una altra de les multitudinàries creacions del tàndem Simmons-Stanley i tal com varen afirmar més tard, era una de les que més els agradava interpretar en els seus directes. Sens dubte, un dels millors compactes gravats en directe del 'hard rock', el qual va estar seguit per cinc volums més llançats al llarg de tota la carrera del grup 'Alive II' 'Alive III', 'Kiss Simphon: Alive IV', 'Alive! The Millenium Concert' i finalment 'Kiss Alive 35' enregistrat durant la gira de retrobament que varen fer l'any 2008.

Per tancar aquest post, només falta dir que dos anys després de treure a la llum 'Sonic Boom' Simmons i els seus estan preparant 'Monster' el qual serà el 20è disc d'estudi, de manera que es desmenteixen els múltiples rumors que durant força temps varen dir que Kiss ja havia passat a la història i no se'ls veuria més junts, això si, que ningú s'emocioni més del compte perquè continuen amb la formació que va venir el 2008 i el que si que sembla descartat és una altra unió dels membres originals.

Madonna i la Super-Bowl

Fa temps que va quedar demostrat que l'esdeveniment musical més important de l'any és el concert que té lloc a la mitja part de la final de la coneguda Super-Bowl, i d'aquesta manera és també el més vist. Per a molts artistes, actuar-hi és un gran reconeixement i la cirereta al pastís després de molts anys de carrera. Si en edicions anteriors havien actuat Bruce Springsteen, Tom Petty i els seus Hertbreakers, els Rolling Stones o l'any passat els Black Eyed Peas acompanyats d'Slash, enguany l'escenari era per a la diva Madonna.

Després de presentar aquest divendres el seu nou single el qual formarà part del nou compacte MDNA no hi havia millor manera de fer-ne la presentació en directe. Amb una actuació en playback seguint la línia dels seus concerts, però amb una posada en escena genial, va deixar clar que el títol de Reina del Pop no està en joc i que la seva ''competidora'' Lady Gaga encarà ha de recórrer molts camins per arribar a l'alçada de la gran diva Madonna.

Quan el Lucas Oil Stadium d'Indianapolis restava a les fosques, feia la seva aparició en escena la diva de la millor manera possible. Entrava en una carrossa tirada per una munió d'homes amb vestits de gladiadors romans i acompanyada pels seus ballarins i uns artistes del Cique du Soleil els quals la van seguir en tot moment per amenitzar un concert que tot i ser en playback va fer aixecar la gent de les seves cadires i gaudir de totes les coreografies que portaven. La cançó escollida per a començar va ser la famosa Vogue, mentre al terra de l'estadi es podien veure projectades portades de la prestigiosa revista de moda en blanc i negre amb uns nois que ih ballaven al capdavant, per acabar dibuixant la cara de la famosa cantant tal i com va aparèixer anys enrere en el videoclip. Un cop acabada aquesta peça, seguia amb Music uns minuts força espectaculars ja que en aquest cas ballava al costat dels acròbates del famós circ canadenc i mentre sonaven els últims compassos de la famosa composició, feia la seva aparició un dels duets més famosos del moment LMFAO per interpretar un medley amb els temes Party Rock i I'm sexy and I know it els quals Madonna va aprofitar per mostrar els seus dots com a ballarina. Després d'això, si que arribaria el moment més esperat de tota la seva actuació, quan al marxar aquest duet, entraven M.I.A i Nicki Minaj per acompanyar a la cantant americana a la que seria la primera interpretació de Gime me all your luvin en directe. A excepció de la polèmica generada per M.I.A la qual es va adreçar al públic amb un gest que no va agradar gaire i va córrer ràpidament per Internet, el nou single va ser presentat de manera impecable i va ser una de les millors maneres de promocionar una cançó que precedeix un àlbum que poc tardarà en veure la llum i que acabarà en una gira mundial que passarà per Barcelona aquest mateix estiu. Després de la nova, va aparèixer un grup músics tocant el tambor liderats pel també famós Cee Lo Green, el qual en primer moment va cantar a duet unes estrofes de la cançó Open your heart. Un cop acabades, es tornaven a apagar tots els focus i mentre s'anava obrint una llum al terra de l'escenari es podia començar a sentir com un cor de gospel iniciava l'èxit Like a prayer. Al quedar perfectament il·luminat, es feia evident i la gran diva, aquesta vegada amb un vestit negre llarg fins els peus apareixia juntament al músic que havia sortit instants abans el qual anava amb unes ulleres de sol i una túnica també negra i llarga fins els peus per cantar també a duet la cançó esmentada, la qual seria la última del concert. Quan més avançaven les estrofes, Madonna s'anava apropant al final de l'escenari i abans d'acabar, es va situar damunt una petita ''trampa'' la qual es va enfonsar mentre ella cantava les últimes notes i apareixia un núvol de fum blanc i es posava final a un dels esdeveniments musicals més esperant de l'any.

Va ser un concert de curta durada (uns 13 minuts) però de gran intensitat i que tal i com he esmentat a l'inici de l'article va deixar la clara evidència que el títol de Reina del Pop no està en joc, que en aquest moment reposa sobre Madonna i que aquella que se'l vulgui guanyar encara ha de recórrer molts camins i haurà d'apretar fort.

Bruce Springsteen & The E Street Band

Fa anys, es va publicar al mercat, una caixa de Bruce Springsteen que contenia 5 LP's i que ara pot trobar-se editada en format CD.
Aquesta, és Bruce Springsteen & The E Street Band - Live 1975/-85 el primer directe del ''Boss'', i si s'ha de buscar alguna paraula per descriure aquest treball, aquesta és increïble. Aquest compacte, pot ser l'excusa perfecta per començar a seguir Bruce Springsteen, ja que és una manera de fer-ho a partir d'un dels seus millors estats de forma i veure la seva genialitat en directe i per a tots els seus seguidors, una joia per a gaudir les cançons d'un dels més grans artistes del rock en concert. Al llarg de totes aquestes peçes s'hi poden diferenciar clarament les dues etapes que ha passat Springsteen a l'hora de presentar-se en públic: la dels recitals en teatres i locals petits, als inicis de la seva carrera com es deixa veure a Thunder Road quan al llarg de tota la composició es pot observar un silenci sepulcral dels assistents, i l'època posterior quan Bruce es va sumar a tots els grups que formaven part de l'anomenat Rock d'estadi i es dedicava a omplir fins la bandera els recintes i camps de futbol més grans i queda demostrat a la festiva Hungry Heart on podem apreciar com el públic coreja els seus primers versos acapella i després es dedica a acompanyar el Boss.
Podria ser perfectament un ''Grans Èxits'' ja que al llarg dels 3 CD's hi trobem el bo i millor des de l'inici de la seva carrera fins l'any 1985, moment de la seva publicació, amb la única peculiaritat de ser interpretades en directe. Hi ha des de la reivindicativa Born in the U.S.A fins a la inacabable Rosalita (Come out tonight) on aprofitaven per demostrar tot el potencial dels seus directes (la guitarra de Bruce, la genialitat al saxo del desaparegut Clarence Clemons, els teclats del també desaparegut Danny Federici, el ritme marcat pel professor Weinberg i moltes altres coses) passant per la cerimonial Thunder Road, la trepidant Badlands, la inconfusible Born to run, una de les seves millors balades The river o la somiadora 4th of July, Asbury Park (Sandy).
Després d'escoltar-lo tot, queda demostrat el talent de Bruce Springsteen, un modest noi que treballava a una benzinera propera a Asbury Park, que de la mà de la seva inseparable Telecaster i la E Street Band s'ha anat guanyant un lloc en el món de la música fins a rebre el nom de The Boss (L'amo) i ser considerat se'ns dubte un dels més grans artistes que s'han vist i amb un directe que no deixa ningú indiferent.
Un servidor anirà a veure'l en directe a Barcelona aquest 17 de maig i per anar fent boca es deixa meravellar per aquesta joia que conté peçes que son or portat a la música. Salut i Rock & Roll.

Sopa De Cabra - El Retorn

Si fa uns mesos varen ser notícia per anunciar un únic concert per celebrar els 20 anys del grup i els 10 de la seva baixada dels escenaris, els quals van acabar en 7 recitals repartits de la següent manera: 3 a Barcelona, 1 a Tarragona, 1 a Mallorca i per acabar, 2 a Girona, ja que ho havien de fer a casa i d'una gran manera, ara tornen a sortir als mitjans de comunicació, per un fet que està directament relacionat amb aquest retorn. Els Sopa, han decidit fer contents a tots els que varem poder assistir als seus concerts i a tots els seus fans en general, editant un doble CD el qual porta un DVD complementari. En el DVD hi trobarem,de manera quasi íntegra, el primer recital d'aquesta mini-gira, el qual es va celebrar el dia 9 de setembre al Palau Sant Jordi de Barcelona. Gràcies a això, tots els fans podrem tornar a reviure la que per molts va ser una nit per recordar: gairebé 3 hores de recorregut per tot el repertori de Sopa, des de les cançons del seu primer treball, fins a les de Plou i fa sol, amb una sola excepció, no van aparèixer les peçes del polèmic Mundo Infierno, un altre discurs de Gerard Quintana abans del cover de War, tal i com va fer a la Sala Zeleste anys enrere però aquest cop adreçat a les Multinacionals, clara rectificació de la orientació política després de la cançó Plou i fa sol amb una frase que ho deixava molt clar ''Només hi ha un camí possible per a ser nosaltres'' després del qual el públic va començar a cridar Independència i finalment un dels moments àlgids de la nit, quan la formació de Sopa, acompanyats pel ja conegut Jaume Soler ''Peck'' i Xarim Aresté dels Very Pomelo es varen situar a la petita plataforma que sortia de l'escenari per homenatjar al desaparegut Joan Cardona ''Ninyin'' amb unes paraules de Quintana ''Nosaltres no som els Rolling Stones ni de lluny, ni ens hi volem assemblar, però ell era tan gran com Keith Richards''. Aquell moment, va posar la pell de gallina a més d'un dels seguidors que estaven allà, i per acabar, no podien faltar ni la clàssica L'Empordà ni la tan esperada Podré tornar enrere la qual va clausurar el concert. El DVD també porta un petit reportatge que documenta com es va gestar tota la gira i les impressions tant dels membres del grup, com personalitats de la talla d'Albert Om els quals van estar presents a la festa final. D'altra banda, els CD's porten un recull de les millors cançons, però en aquest cas gravades durant els tres recitals al Palau Sant Jordi. 
Tot plegat un molt bon record de la que ha estat una gira màgica i una manera de tornar a reviure moments que per a molts seran inesborrables.
Bona nit Malparits!

Mudcrutch

Mudcrutch és un grup que va ser creat a Florida i que sempre ha restat mínimament a l'ombra ja que son coneguts per ser el precedent de ''Tom Petty & The Heartbreakers'' i des del moment de la formació d'aquesta banda, el projecte paral·lel de Tom Petty.  

Aquests, no varen tenir gaudir de gaire èxit: la formació es va ajuntar per primera vegada l'any 1970 després d'haver fet amistat tocant a altres grups però 2 anys després ja van patir el primer canvi. Tom Leadon que ocupava la plaça de guitarra rítmica abandonava el grup i al seu lloc entrava Danny Roberts acompanyat del teclista Bonmont Tench. 

L'any 1974 i ja amb la segona formació el grup va signar un contracte discogràfic amb l'empresa ''Shelter Records'', un any després publicaven el seu primer single ''Depot Street'' el qual va ser un fracàs bastant gran ja que va passar sense èxit. Ells varen continuar gravant peçes per a un possible compacte fins que l'any 1976 la seva discogràfica els va trencar el contracte i aqui va acabar el grup. Després d'aquests fets, Tom Petty que era el focus d'atenció de la formació, va marxar amb un dels últims que va entrar, el teclista Benmont Tench, i va emprendre una aventura per tal de crear el seu grup abans mencionat amb el qual si que va tenir un gran èxit i una destacada carrera sobretot als Estats Units.
Al cap de molts anys d'absència i aprofitant una petita pausa de Tom Petty i els seus Heartbreakers, l'any 2007 Mudcrutch va decidir unir-se una altra vegada per a fer realitat aquesta vegada si el seu somni de publicar un compacte. No va ser amb cap de les dues formacions que havien tingut anys abans ja que aquesta vegada no hi eren presents ni Danny Roberts ni Charlie Souza de manera que el grup quedava reduït a només 5 membres. Finalment el 29 d'abril d'un any després, va arribar la data màgica i varen veure publicat el seu primer treball. El varen batejar amb el mateix nom de la banda i en ell s'inclouen 14 peçes de les quals la majoria son noves tot i que també han recuperat algun dels temes que varen gravar durant el anys '70. Per tal de promocionar la feina feta, aquell mateix més es varen posar a fer una petita gira per Califòrnia de la qual se'n va extreure un petit ''EP''  de quatre cançons amb el nom d'Extended Play Live'' i aquell setembre se'n va fer un reportatge.
El disc d'estudi, és un compacte nodrit d'un rock americà amb abundants guitarres i teclats el qual segueix el camí que ha anat marcant Tom Petty amb els seus altres grups.
Se'ns dubte és un treball molt recomanable ja que és una música que entra amb facilitat i mai és tard per descobrir grups que han passat la major part de la seva trajectòria a l'ombra per diferents motius. Seguidament adjunto l'enllaç de la cancó ''Scare easy'' la qual els va servir de ''Single'' http://www.youtube.com/watch?v=HlYeq5f9lqM&ob=av2e