diumenge, 21 d’octubre del 2012

Fun. Live In Barcelona

Amb les entrades exhaurides, dos treballs sota el braç i la petita Sala Bikini com a còmplice, oferint així una intimitat impagable, aterraven per primera vegada a Barcelona els americans FUN. capitanejats per Nate Ruess i acompanyats d'uns joves Walk The Moon encarregats d'obrir la llauna.
Quan passaven pocs minuts de les 20:00 del vespre del dissabte 20 d'octubre, els fans més matiners, alguns dels quals feia 12 hores que es congregaven a les portes del recinte per a fer cua, començaven a entrar. Amb la sala ja plena d'un públic generalment jove i amb ganes de festa, apareixien a l'escenari uns Walk The Moon encarregats d'amenitzar la espera abans no fos el torn dels caps de cartell. Van ser 8 cançons al llarg de les quals, varen presentar el seu CD homònim mentre escalfaven el públic amb el ritme de les seves peces, com la divertida "Quesadilla" o la més coneguda i encarregada de tancar la seva intervenció "Anna Sun". Van demostrar que son un grup amb potencial i força futur per endavant amb una formació estable, començant pel Nicholas, cantant i multi instrumentista, el qual es va marcar més d'un ball al ritme de la percussió que portava mentre no cantava, Kevin, baixista i centre d'atenció de gran part de la presència femenina, les quals es va posar a la butxaca dibuixant-los un cor amb les mans, Eli, encarregat de la guitarra, el qual es va mostrar solvent en totes les seves execucions i un bateria, Sean, que ja sigui per la seva posició a l'escenari o pel ritme que desprenia el cantant, va quedar mig eclipsat. Baixaven de l'escenari agraint al públic la seva participació i anunciant que no tardarien en fer una visita, aquesta vegada com a estrelles de la nit.
Quan passaven pocs minuts de l'hora prevista i després d'una breu pausa per dur a terme en canvi d'instruments, apareixien sobre l'escenari els novaiorquesos juntament amb els musics que els acompanyen mentre els allà presents, acabaven d'embogir. Començaven amb Carry On, jugant una carta que era garantia d'èxit i servia per mostrar credencials des del primer moment; i com que diuen que després d'una de freda en toca una de calenta, la animada One Foot feia presència per fer aixecar un públic que començava molt connectat. La millor manera per seguir amb aquest ambient? Fer una visita al seu debut amb un Walking The Dog, poc més de tres minuts efectius, amb una Bikini que va celebrar, i molt, les intervencions vocals d'Andrew Dost, teclista del grup i d'Emily Moore, component del grup d'acompanyament. I aferrant-nos a la afirmació feta abans, en tocava una altra de les lentes, aquest cop la escollida era "Why Am I The One" pell de gallina assegurada. D'aquí marxem cap a una altra visita al seu primer elapé amb "All The Pretty Girls", primer èxit del grup i un dels moments clau de la vetllada; abans però, era el torn d'All Alone. Amb aquesta acabada, vindria el que podria ser considerat el bloc central del concert "At Least I'm Not As Sad (As I Used To Be)", "It Gets Better", "Barlights" i "All Alright" presència equilibrada de les seves dues publicacions en uns minuts d'infart, d'aquells en que cada cançó tocada és millor que l'anterior, uns moments en que en mig de la cançó "Barlights", el recinte quedava inundat de màgia quan els músics paraven de tocar i deixant només una base de bombo, Ruess s'acostava al públic i fent-los callar, els demanava que fessin petar els seus dits i l'acompanyessin en les veus, per acabar amb la Bikini saltant alhora que s'entregava com en les grans ocasions. Això va provocar que el clímax del concert anés augmentant cada vegada més fins que la cosa va esclatar quan, en un castellà prou correcte, el noi d'Arizona, es dirigís al públic per explicar que gràcies a les seves notes a la universitat estaven allà, i que tal i com especulaven molts, els seus pares eren allà. No podria ser altra moment que el d'una tendra The Gambler; tocava deixar-se emportar per l'emoció, i en mig d'una sala amb una llum més tènue que en altres peces, sortien molts mòbils que acabarien per enregistrar un dels moments estrella de la nit. I aprofitant l'emoció del moment, sortia a passejar l'últim èxit del grup, un We Are Young que era corejat com si no hi hagués demà, després d'onze temes executats amb una impecabilitat envejable, era hora de treure els plats forts per acabar el concert amb un llistó el més alt possible. Aquesta era encadenada amb una versió de l'stonia "You Can't Always Get What You Want" després del qual sortien de l'escenari. El públic però, no en tenia prou, les sensacions eren molt bones i ningú volia posar el punt i final a aquella vetllada festiva. Eren cada vegada més aquells que van començar a corejar Some Nights peça que dona nom al nou elapé quan tornaven a irrompre a l'escenari per tocar la peça esmentada, tant o més celebrada que les dues tocades amb anterioritat, l'escenari quedava eliminat i públic i grup eren un, i malgrat el set-list que ells tenien preparat aquí, a la primera fila, i al llarg de Some Nights, apareixia un cartell demanant Stars i dit i fet, no els va costar res allargar cinc minuts més aquell lligam que els mantenia connectats a Barcelona.
Aquell però, si que era el taló final d'una nit que els allà presents no oblidaran. Els que érem allà, o gairebé la majoria, vam sortir amb ganes de repetir i pensant quan tornaríem a tenir la oportunitat de reviure una experiència com aquella.

1 comentari: