dimecres, 20 de juliol del 2011

Artús Roca - El Temps Passa, El Món Canvia

Avui, trencaré la tradició de parlar de musics mundialment reconeguts, i ho faré per parlar d’una persona que tot i que no ser tan coneguda com molts d’altres, s’ha guanyat tots els seguidors i fans que té, de la millor manera possible.
Ell, és l’Artús Roca, i amb tan sols 18 anys, acaba de publicar el seu primer disc. Una petita mostra de 6 cançons que ens permet conèixer la faceta de music/compositor d’un noi que a la comarca d’Osona ja s’ha convertit en tota una estrella i que aconsegueix congregar nombrosos grups als seus concerts.
Recordo, que al morir Michael Jackson (d’això ja en fa 2 anys), notava que em faltava alguna cosa, però per sorpresa meva, un dia mentre anava a comprar, vaig veure un cartell que anunciava un homenatge al rei del pop. A causa d’un dinar familiar, no vaig poder estar allà.
Al cap d’un temps, al acostar-se el Mercat de Música Viva de Vic, va tornar a actuar un parell de cops més, i com no podia ser d’altra manera, semblava predestinar a no veure mai a aquell músic de la comarca.
Cada vegada, tenia més clar que l’havia de veure en directe. La gent parlava d’un noi que sortia a l’escenari disfressat, que portava tutú i coses similars, que realment, a mi em costaven de creure. També, que versionava els més grans artistes de diferents estils musicals.
Però al final, va arribar el moment esperat, va ser el dia d’un festival que es fa a Vic anomenat ‘’Pollastre Jove’’. Vaig dir-me: ‘’si avui no el pots veure, ja no el veuràs’’. Al final, dit i fet, una hora abans del començament del seu concert, jo ja estava per allà gaudint dels grups que tocaven abans.
Al arribar l’hora, la plaça, va anar omplint-se poc a poc fins a tenir força gent esperant a que fos el moment. Allò, volia dir alguna cosa, allà s’estava gestant un futur gran music.
Recordo que una cosa que em va sorprendre, es que per tal de tocar, va envoltar-se de gent molt jove, i que la mitjana d’edat del grup no es gaire alta.  Per iniciar el concert, van sortir els nois que l’acompanyen i varen començar a tocar les primeres notes del clàssic dels AC/DC ‘’Highway to hell’’. Quan tocava entrar la veu, vaig veure sortir un noi disfressat a l’escenari de la següent manera: Al cap, una corona daurada, unes ulleres blaves en forma d’estrella, una jaqueta de cuir negre que deixava entreveure que anava sense samarreta i que al pit duia una inscripció que deia ‘’Jesús Mola’’, un tutú i unes botes negres.
A mitja cançó, ja s’havia tret tota la disfressa, i només li quedaven els calçotets (que no es va arribar a treure) i les botes. Aquella, prometia ser una gran nit, i no vaig equivocar-me, després d’aquella, va venir una progressió de grans èxits de la música. Van caure ‘’Stayin’ Alive’’, ‘’Twist And Shout’’, ‘’Sweet Home Alabama’’, ‘’Johnny B. Goode’’, ‘’Smoke On The Water’’ i moltes més. També va estrenar una cançó del seu nou disc, ‘’Hero’’, amb la col·laboració de Roger Palomeque. Tot això, per acabar de la millor manera, cantant ‘’Billie Jean’’ amb coreografia inclosa.
Aquella nit, vaig tenir premi, vaig tenir la sort de poder agafar una de les samarretes que va tirar l’Artús, i per tal de donar-li més valor, vaig demanar-li que me la firmés. Ara, aquell preuat objecte resta a la meva habitació.
A partir d’aquell dia, no m’he perdut cap dels seus shows, he anat a cada una de les seves actuacions i les he vistes de principi a fi.

Bé, ara el que toca, és parlar del seu nou disc, ‘’El temps passa, el món canvia’’. La primera producció d’aquest músic osonenc, comença amb la peça ‘’El temps passa, el món canvia’’. Aquesta, que és la que dóna nom al disc, és una cançó difícil d’etiquetar en un estil concert, ja que pot semblar pop-rock, però la guitarra principal, recorda els ritmes ‘’Rockabilly’’.
La segona, és ‘’Esteve Song’’, una cançó còmica que parla sobre la vida que porta un noi anomenat Esteve. Aquesta, esta força marcada pel ritme del baix, que a més, també marca l’espai entre una estrofa i la següent. Comença amb una introducció parlada del mateix cantant.
La segueix una balada que porta el nom de ‘’Sempre apareix el sol’’. La peça, està carregada d’emotivitat, i consta d’una lletra força profunda, que dona esperances i forces, però sobretot, explica que un no es pot donar per vençut i que ha de lluitar pels seus somnis i objectius. En aquesta, hi ha la primera col·laboració del compacte. L’Artús, la canta amb la Laura Domènech, una noia que té una molt bona veu, i que recentment va dur a terme un dels papers protagonistes a la representació del musical ‘’Mare Meva’’, el primer de l’escola de teatre musical i dansa ‘’Backstage’’.
La quarta, que també és una balada, és cantada amb anglès, porta el nom de ‘’Hero’’ i aquí s’hi troba la segona col·laboració. Aquesta vegada, l’afortunat, és Roger Palomeque. Si analitzem la lletra, podem observar que parla d’una persona que arriba a la conclusió que vol tornar a ser jove, i poder ser un súper heroi com en superman, ja que quan era petit, jugava a jocs de super-herois.
Per tancar el disc, trobem ‘’Strong Soldier’’. Aquí s’hi combinen parts en anglès, cantades per l’Artús, i parts en català, cantades per l’Ury Escalé, la seva última col·laboració. Aquesta, analitza la vida d’un soldat el qual no és recordat per gairebé ningú. Es podria classificar dins el gènere del rap.
Com a ‘’bonus track’’, hi ha la peça ‘’Blues de la chica’’, amb lletra de Miquel Manyosa, i amb un ritme que recorda als ‘’rockabillys’’ de grans de la música com Elvis Presley o Chuck Berry.

En resum, un gran disc que de ben segur que es farà curt a tot aquell que l’escolta, ja que deixa amb ganes de més. Tots aquells que en tingueu oportunitat, compreu-lo, només val 5€, i si aneu a un dels seus concerts, pel mateix preu us l’endureu firmat!!!.
Espero que aquest, sigui el primer treball de molts, ja que és un bon músic, però sobretot, una gran persona.



dilluns, 18 de juliol del 2011

Los Secretos - Gracias Por Elegirme

El passat 2008, el grup de Pop-Rock madrileny ‘’Los Secretos’’ va celebrar els 30 anys de carrera musical. Com que això no passa cada dia, s’havia de celebrar de la millor manera possible.
Per fer-ho, van agafar la plaça de ‘’Las Ventas’’ i varen convocar tots els seus fans i seguidors per assistir a un concert que havia de passar a la història del rock nacional.
La aposta, podia semblar arriscada, ja que no tots els grups locals han aconseguit omplir aquest recinte, i dur a terme un esdeveniment tan especial com el que feien amb la plaça mig buida, no lluïa gaire però tot i això, ells van aconseguir-ho i d’una gran manera.
Varen vendre totes les entrades i van haver de fer una posterior gira per tot l’estat després de les nombroses peticions de tots aquells que varen quedar-se sense entrada o simplement, no varen poder arribar fins a Madrid.
Des del primer moment, es va anunciar que tindrien uns grans convidats, i dit i fet, no van fallar al públic i van portar uns cantants que estaven a l’alçada del que havia de ser.
·        ‘’Miguel Rios’’. Aquest va ajudar-los a cantar ‘’Ojos De Gata’’, cançó que van escriure amb l’ajuda del gran ‘’Joaquín Sabina’’. Aquesta, va contar amb una breu introducció d’Alvaro explicant els inicis del grup.
·        ‘’Conchita’’, va posar el seu toc personal a ‘’Otra Tarde’’.
·        ‘’José Maria Granados’’. Va entonar ‘’Nada Mas’.
·        ‘’Fito Y Los Fitipaldis’’. Van oferir al públic la seva versió de ‘’Quiero Beber Hasta Perder El Control’’. Van fer-ho ells per un motiu, varen ser els primer a versionar ‘’Los Secretos’’.
·        ‘’Joaquín Sabina’’ va fer gaudir el públic amb ‘’Por El Boulevard De Los Sueños Rotos’’.
·        L’’hombre G, David Summers’’, va interpretar ‘’Ojos De Perdida’’.
·        L’ex ‘’Último De La Fila’’ ‘’Manolo García’’ es va sumar al grup per cantar ‘’Volver A Ser Un Niño’’.
·        Per tal d’acabar amb les col·laboracions, els saragossans ‘’Amaral’’ varen tocar ‘’Buena Chica’’.

El concert, va començar amb una introducció del també madrileny ‘’El Gran Wyoming’’ i va acabar amb una apoteòsica versió de la peça ‘’Déjame’’, cantada ‘’a capella’’ i amb els components del grup fent les segones veus de la cançó.
En resum, un gran concert del qual es podia triar gran part del ‘’set list’’ votant per internet. Com a record per a tots els que van tenir el plaer d’assistir-hi o per poder gaudir aquells que varen quedar-se a casa, s’ha editat en una edició que conté 2 cd’s i 2 dvd’s.
Aquests últims contenen tot el concert, un recull d’imatges, els reportatges que expliquen com es va gestar tot això i fins i tot una nova cançó.
Molt recomanat per a tots els fans, i per als que no ho són, doncs també. 



dissabte, 5 de març del 2011

Queen + Paul Rodgers - Live in Barcelona 22th october 2008

Ja per tancar aquest petit cicle de Queen + Paul Rodgers, parlaré de la seva ultima gira. Podria fer-ho basant-me en el compacte ''Live in Ukraine'', però aquesta vegada, prescindiré d'aquest excel·lent treball, i em centraré en el concert que varen fer al Palau Sant Jordi de Barcelona. D'aquesta manera, la crònica serà en primera persona, ja que vaig tenir la sort d'assistir al concert.
Tot va començar quan al més de maig, vaig veure l'anunci al diari. Sabia que aquella podia ser la última vegada que fessin una gira mundial, ja que feia anys que no estaven en actiu, i no ens enganyem, al fer aquestes coses, la edat es nota i bastant.
Què havia de fer per obtenir les meves entrades? Molt fàcil, esforçar-me al màxim als exàmens i acabar el curs en blanc. Vaig fer tot el que tenia a les meves mans perquè així fos. En un obrir i tancar d'ulls, ens varem plantar al dia 22 de juny. Dia especial, ja que em donaven les notes i en obrir-les sabria si podria experimentar la màgia dels directes de Queen.
En el moment d'obrir les notes, el nerviosisme em recorria el cos, i al veure que no me'n havia quedat cap, una sensació de gust i plaer em va envair per complet. Per fi podria veure a Queen + Paul Rodgers en directe. Després d'empassar-me sencers els dvd's de la època gloriosa de Queen, aquella en que Freddie Mercury liderava el grup, i meravellava els assistents al concert amb el seu espectacle, una vegada darrere d'una altra, i els dvd's de Queen + Paul Rodgers, tindria el plaer de veure'ls en directe, de poder gaudir del virtuosisme de Brian May tocant la guitarra, de la gran veu de Paul Rodgers, d'aquest estil característic de Roger Taylor.
Aquell mateix dia, vaig comprar les entrades. Tres, m'hi acompanyarien els meus pares, també seguidors del grup. En el moment d'efectuar la compra, vaig començar a fer un compte enrere. Quedaven 122 dies, i tot un estiu per endavant perquè es complís el meu somni.
Aquell estiu, el vaig passar tot llegint, i escoltant la música del grup. Probablement, va ser la vegada que més llarg se'm va fer l'estiu. Cada dia que passava, m'acostava al calendari per veure quan quedava. Quan més s'apropava la data, més llarga se'm feia l'espera. M'havia de conformar en escoltar veure els dvd's. Als pocs dies d'haver començat l'estiu, ja tenia una feina que fer. M'havien regalat el nou cd, el que venien a presentar, i com no, m'havia d'aprendre totes les cançons de principi a fi per poder corejar-les al concert.
Entre una cosa i una altra, la resta de l'estiu va passar amb normalitat, i sense donar-me compte, va arribar el dia 22 d'octubre.
Recordo, que aquell dia era dimecres. Vaig passar tot el dia amb mals de panxa i nerviosisme, fins que a les 17:00h va sonar el timbre que indicava que les classes del dia s'havien acabat i que ja podíem marxar. En aquell moment, vaig anar a buscar a la meva germana, i els dos junts vam marxar cap a casa. Allà, vaig deixar la bossa, vaig berenar, agafar les entrades i finalment em vaig posar una samarreta de música. Cada vegada estava més a prop.
Durant el trajecte a Barcelona, vaig anar sentin les cançons de Queen, d'aquesta manera, anava preparant l'ambient. Al arribar a la ciutat comtal, el primer que varem fer, va ser deixar a la meva germana a casa de la meva àvia. Després d'això, vam tornar a pujar el cotxe, i varem enfilar camí cap a Montjuïc. Com que hi havia bastants cotxes, varem decidir aparcar a la plaça espanya, i allà agafar les escales mecàniques que pujaven fins a l'estadi.
Cada vegada es veia més gent. A mida que avançaven les escales mecàniques, veies com aquestes s'anaven omplint de gent que assistia al concert. Uns amb samarretes del grup, els altres sense, hi havia qui se la comprava allà. El que era cert, era que tota aquella gent, vent diferent entre si, teníem una passió en comú. Queen.
Al arribar a dalt, vaig comprar un entrepà i una coca-cola, i vaig anar a sentar-me davant del pabelló. Tan era el nerviosis-me, que em va costat menjar-me el meu sopar.
Al acabar-me'l, vaig entrar al pabelló. Pels altaveus es sentien cançons de Queen.
Quan va ser l'hora, van apagar-se les llums, i a la pantalla que hi havia a l'escenari va començar una pluja de meteorits.
Van començar amb una versió ràpida de ''Hammer To Fall'', i seguida d'aquesta ''Tie Your Mother Down''. Després d'aquestes dos peçes, Brian May va començar a posar-se el públic a la butxaca dient ''Buenas noches país de Catalunya''. Amb això, la major part del públic va començar a aplaudir.
Al acabar de presentar-se, van caure ''Fat Bottom Girls'', ''Another One Bites The Dust'', ''I Want It All'', ''I Want To Break Free'', i després varen venir les dues primeres cançons noves ''C-lebrity'' i ''Surfs Up....Schools Outs''. Una vegada més, Brian May es dirigia al públic. Paul Rodgers es quedaria sol damunt l'escenari per cantar ''Seagull'' i al acabar vindrien ''Love Of My Life'' i ''39'' tocades per Brian May a la pasarel·la. També un solo de bateria, ''I'm In Love With My Car'' ''It's A Kind Of Magic'' ''Say It's Not True'' ''Bad Company'' i ''We Believe''. Després d'això Brian May deleitaria al públic amb un solo de guitarra de 15 minuts i ''Bijou'' ''Last Horitzon''.
Al acabar-les, es va afrontar la recta final amb ''Radio Gaga'' ''Crazy Little Thing Called Love'' ''The Show Must Go On'' ''Bohemian Rhapsody'', cantada per Freddie Mercury a la pantalla, ''The Cosmos Rocks'' l'altra del nou treball, ''All Right Now'', ''We Will Rock You'' i ''We Are The Champions'', i per acabar ''God Save The Queen''.
En resum, un gran concert, amb molts vells èxits de la banda, poques cançons del nou cd, i amb una sensació de que tot i que a la primera gira va funcionar, aquesta formació no té gaire futur.
Els millors moments del concert van ser quan tocaven ''Brian May'' i ''Roger Taylor'' a la pasarel·la.



dissabte, 19 de febrer del 2011

Queen + Paul Rodgers - The Cosmos Rocks

Segon disc de la nova formació ''Queen + Paul Rodgers'' integrada per Brian May, Roger Taylor i Paul Rodgers.
El disc, comença amb una cançó que porta per nom ''Cosmos rockin'', la qual consta d'una veu que s'arrossega, i recorda a la del vell èxit de Queen ''One vision''. Com a single varen presentar ''C-lebrity'', que té una tornada bastant bona i que s'enganxa amb facilitat. Sens dubte la millor peça del compacte és ''Say it's not true''. Aquesta, parla del virus del VIH, i va dedicada a Freddie Mercury.
La cançó, ja va ser inclosa en el set list de la gira de presentació del 2005, perquè el dia mundial de la S.I.D.A varen penjar-la gratuïtament a la seva pàgina web. La versió d'estudi, és cantada pels tres components de la banda.
Les que també són molt bones són les balades ''Small'' i ''We believe'', que serien la equivalència a balades com ''Love of my life'' o ''One year of love''.
Cal tenir en compte, que aquest no té res a veure amb els cd's de l'època Freddie, per tant, tota la gent que se'l compri pensant que tornarà al so Queen, millor que se'l estalvii, ja que s'endurà una decepció.
En destacaria la edició especial que conté un DVD gravat en directe al Japó l'any 2005 durant la gira de presentació del grup. Serveix per veure la fama que tenen en el continent asiàtic.
En resum, un bon compacte, però amb una campanya publicitària i de màrketing molt pobre.


Queen + Paul Rodgers - Return Of The Champions

Primer treball d'aquest grup que reuneix a dos ex-Queen, Brian May i Roger Taylor, i un ex-free i bad company com és Paul Rodgers. Aquest compacte en directe, gravat al ''Hall fm arena'' de Sheffield (Anglaterra) el 9 de maig de 2005, demostra el potencial en directe de la banda, i que s'aconsegueix el que es volia, retre homenatge a un dels millors grups de rock de la història, perquè tot i que encara hi hagi dos dels membres originals, sense Freddie Mercury i John Deacon, Queen no és Queen, i això va quedar plasmat a segona i pel moment última gira feta el 2008 per la nova formació.
Del cantant, cal dir que és una aposta més que segura, ja que durant la dècada dels '70 i '80 va liderar dos bons grups de rock com varen ser Free i Bad Company. Sens dubte s'ha acoplat bé al grup, donant tot el que té al seu abast, i afegint el seu toc característic als grans èxits de Queen.
Qui hagi tingut el plaer de veure'ls en directe haurà pogut comprovar que aquests no s'assemblen gens al concerts de l'època Freddie, ja que ara el grup està liderat per Brian May, i el que es dediquen a fer és un homenatge.
Tot i tocar els vells èxits de Queen, també han recuperat cançons de Rodgers com ''Reaching out'' , amb la que obrien gran part dels concerts, ''Wishing well'', ''Feel like making love'', ''Can't get enough'' i ''All right now'', que és la més coneguda i cantada pel públic, i la toquen abans de ''We will rock you'' i ''We are the champions''.
Cal destacar la part acústica, en la qual Paul s'amaga als camerinos, i Brian May se situa a la passarel·la de l'escenari mentre Roger Taylor segueix a la bateria.
Aquest, és queda sol a l'escenari, i amb l'ajuda de Jamie Moses i Danny Miranda, interpreta la nova balada del grup ''Say it's not true'', cançó que parla del virus del S.I.D.A. i va dedicada a Freddie Mercury.
Brian canta tot sol les cançons '39, aquesta amb l'ajuda del públic, i ''Love of my life'', d'aquesta última ell en canta l'introducció, perquè el públic continuï tot sol amb l'acompanyament de guitarra. Després d'això, deixa la guitarra acústica, i agafa la mítica Red Special per interpretar juntament amb Paul Rodgers, una versió lenta de ''Hammer to fall''.
Una de les coses que varen fer millor, va ser tocar la fibra dels assistents en el moment correcte. Quan la cosa s'estava acabant, i abans d'enfilar la recta final, Roger Taylor va abandonar la bateria per cantar ''These are the day of our lives'', mentre a la pantalla es projectaven fotografies de Queen però sobretot de Freddie. Allà varen començar els aplaudiments, i en la majoria de casos les llàgrimes, al recordar aquell gran músic i millor persona que va deixar-nos ja fa vint anys.
L'altre moment mític i inoblidable de la nit, va ser quan gràcies a les noves tecnologies, fos Freddie qui, sentat al seu piano, entonés una versió de Bohemian Rhapsody, corejada pel públic, i amb la guitarra i la bateria en directe.
Després d'això, ja només va haver-hi ''The show must go on'', ''All right now'', ''We will rock you'', un apoteòsic ''We are the champions'', i per acabar, com no podia ser d'una altra manera el conegut i ja clàssic ''God save the queen''.



dimarts, 15 de febrer del 2011

David Bowie – Space Oddity 40th (Reedició)

Quan es parla d'Space Oddity, es parla del "Duc Blanc", el camaleònic David Bowie. A Space Oddity el seu segon compacte, al qual trobem els primers músics que acabarien conformant els famosos Spiders From Mars, i trobem els primers fonaments sòlids d'una carrera que és tan prolífica com canviant. 
Deixa enrere les balades, més presents al seu debut, per fer passos ferms cap a un rock progressiu que marcaria els seus treballs posteriors, fins acabar desembocant al glam que va posar-lo al capdavant del gènere a mitjans dels anys '70.
Quaranta anys després de la seva publicació, torna a les botigues en una edició especial; conté rareses i temes mai abans publicats alhora que es recupera la portada original americana. Premi doble.