dimarts, 19 de novembre del 2013

Bruce Springsteen - High Hopes

Si busquem la paraula inesgotable al diccionari, a una de les accepcions hi podem llegir: Que no es veu afectat pel pas del temps o les dificultats. Al costat, podrien començar a afegir-hi un nom: Bruce Springsteen.
El de New Jersey, sembla no tenir aturador; amb la gira de presentació de Wrecking Ball acabada fa pocs dies (l'últim concert era a New York el passat 6 de novembre) i una sèrie de concerts per Sud Àfrica i Austràlia anunciats recentment, l'artista no para de pensar en el futur i ahir anunciava que el dia 25 d'aquest mes podrem trobar en descàrrega digital el seu nou single “High Hopes”. En aquesta ocasió no ens regala una peça nova, sinó que treu del calaix un tema original de The Havalinas que ell mateix va enregistrar per acompanyar el documental Blood Brothers.
Lluny de l'èpica roquera a la que ens té acostumats, deixa que la cançó s'impregni de l'estil que ha imperat al llarg del Wrecking Ball Tour i vesteix els gairebé 5 minuts que dura la peça amb amb una contundent guitarra de Tom Morello, (qui va tocar amb la E Street durant l'absència de Van Zandt), així com una gran secció de vents que ja es va poder gaudir al llarg del passat tour. Una bafarada d'aire fresc que trobarà el seu punt àlgid en els directes.
Si els rumors eren cada vegada més grans, després de l'anunci d'Springsteen (ahir els seus canals oficials publicaven la data del llançament), les especulacions sobre un possible elapé han crescut i de bona manera. S'especula que “Dream Baby Dream”, penjada fa un més, com a suport a una carta, així com una renovada versió de “The Ghost Of Tom Joad” podrien acompanyar la publicació.
Només resta una cosa, esperar notícies d'un dels amos i senyors del rock d'estadi.
No surrender!!!



dimecres, 13 de novembre del 2013

Raimon a Vic

El passat 10 de novembre, l'endemà de la seva estrena a l'Auditori de Barcelona, l'homenatge que Raimon fa a Salvador Espriu en el marc de l'any dedicat al dramaturg i poeta català, arribava a Vic.
Quan faltava una hora pel recital, la gent començava a congregar-se davant el teatre Atlàntida, i aquells que encara no tenien entrada aprofitaven per adquirir les últimes localitats lliures. A les 18:00 i amb una puntualitat extrema, apareixia sobre l'escenari el quartet de músics; darrere d'ells ho feia el cantautor de Xàtiva, guitarra en mà i sense camisa vermella, molt aplaudit per un públic generalment gran tot i que amb presència jove. El seu primer contacte amb els allà presents es donava per mitjà de la presentació de la vetllada: dues parts diferenciades, una primera amb cançons pròpies i un poema d'Ausiàs March mentre que la segona part girava al voltant d'Espriu.


El tret de sortida del recital el donava Desig de Cançó, tema que precediria Som una peça que tal i com recordaria abans d'abordar-la, va ser la segona de la seva carrera. Després d'aquesta, seria el torn d'un seguit de temes del recent Rellotge d'emocions: Si miraves l'aigua, Punxa de temps, que en paraules del seu autor, acostumava a cantar-la amb la seva mare el primer de maig de cada any via telefònica i la qual inclou un petit fragment de La Internacional, i finalment la descriptiva He passejat per València sol amb la qual evoca la seva infància (en aquesta, nomena a icones de la cultura i la política valenciana com són Ausiàs March, Joan Fuster, Jaume Roig, Vicent Andrés Estellés – tots ells del món de les lletres – i el socialista Andreu Alfaro). Arribats a aquest punt, sortia una de les cançons més esperades, la versió musicada del poema de March Veles e Vents, moment a partir del qual van anar desfilant A l'estiu quan són les nou – també de l'últim treball –, Finestra a la badia de Palma, Parlant-me de tu, després de la qual va presentar els músics que li fan de suport, Al meu país la pluja i Quan jo vaig néixer. Per a la resta de la primera part, on caurien els temes més reivindicatius, agafaria la guitarra que reposava a l'escenari des de l'inici de l'espectacle. Primer seria Amunt i avall, a continuació La nit és llarga, que seria enganxada amb Jo vinc d'un silenci encarregat d'arrencar aplaudiments quan enfila aquella estrofa que sentencia que “qui perd els orígens, perd la identitat”. Igual de contundent va sonar Diguem No!, que portaria a Al vent, punt final del primer bloc. Públic dempeus, algun crit d'independència i l'ambient animat. Raimon no podia demanar més, la nit anava sobre rodes.

Després de la pausa pertinent, el de Xàtiva i els seus tornaven a prendre l'escena del local vigatà. La introducció d'aquest segon bloc passava per explicar que el mateix cantautor va ensenyar totes les versions musicades (a excepció de Diré del vell foc i de l'aigua i Que bell és el camí) a Salvador Espriu, qui va donar el vist i plau per ser interpretades. A tall anecdòtic, deia que es mostrava preocupat per la seva parla, ja que no era la mateixa amb que havien estat escrits els versos; el poeta, però, va restar-ne importància donant via lliure al músic. Seguint amb les reivindicacions que s'havien donat minuts abans, el primer poema era Inici de càntic en el temple, aquell que afirma que “Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d'aquest poble”. No van faltar Potser arran de l'alba, Nous cants de llibertat i El meu poble i jo. També hi seria Petita cançó de la teva mort, dedicada a Rosselló-Pòrcel. Que bell és el camí donaria pas a la interpretació, sencera, de l'elapé La Roda del Temps. El compacte, amb portada de Miró, tenia un pròleg de Joan Fuster i un text del mateix Salvador Espriu; aquest últim seria llegit. Abans de començar, però, demanaria que la gent no aplaudís fins arribar a Just abans de laudes, penúltima peça (Inici de càntic en el temple ja havia estat interpretada). Diré del vell foc i de l'aigua i Però en la sequedat arrela el pi donaven pas a una celebrada i sempre potent Indesinenter. Si algú dubtava d'ell a causa de l'edat, no cal que ho faci, la seva veu segueix omplint recintes sense mostrar debilitat. Des del fons del mar sonava a últim tema del concert, però en mig d'una altra ovació, al llarg de la nit se'n va produir més d'una, regalaria I beg your pardon per posar, ara si, el punt i final a un recital intens. Gairebé dues hores al llarg de les quals es va fer una repassada exhaustiva a la vida i obra d'un Salvador Espriu que tal i com s'afirmaria, viu i viurà mentre perduri la llengua en que va escriure.