Raimon a Vic

El passat 10 de novembre, l'endemà de la seva estrena a l'Auditori de Barcelona, l'homenatge que Raimon fa a Salvador Espriu en el marc de l'any dedicat al dramaturg i poeta català, arribava a Vic.

Quan faltava una hora pel recital, la gent començava a congregar-se davant el teatre Atlàntida, i aquells que encara no tenien entrada aprofitaven per adquirir les últimes localitats lliures. A les 18:00 i amb una puntualitat extrema, apareixia sobre l'escenari el quartet de músics; darrere d'ells ho feia el cantautor de Xàtiva, guitarra en mà i sense camisa vermella, molt aplaudit per un públic generalment gran tot i que amb presència jove. El seu primer contacte amb els allà presents es donava per mitjà de la presentació de la vetllada: dues parts diferenciades, una primera amb cançons pròpies i un poema d'Ausiàs March mentre que la segona part girava al voltant d'Espriu.

El tret de sortida del recital el donava Desig de Cançó, tema que precediria Som una peça que tal i com recordaria abans d'abordar-la, va ser la segona de la seva carrera. Després d'aquesta, seria el torn d'un seguit de temes del recent Rellotge d'emocions: Si miraves l'aigua, Punxa de temps, que en paraules del seu autor, acostumava a cantar-la amb la seva mare el primer de maig de cada any via telefònica i la qual inclou un petit fragment de La Internacional, i finalment la descriptiva He passejat per València sol amb la qual evoca la seva infància (en aquesta, nomena a icones de la cultura i la política valenciana com són Ausiàs March, Joan Fuster, Jaume Roig, Vicent Andrés Estellés – tots ells del món de les lletres – i el socialista Andreu Alfaro). Arribats a aquest punt, sortia una de les cançons més esperades, la versió musicada del poema de March Veles e Vents, moment a partir del qual van anar desfilant A l'estiu quan són les nou – també de l'últim treball –, Finestra a la badia de Palma, Parlant-me de tu, després de la qual va presentar els músics que li fan de suport, Al meu país la pluja i Quan jo vaig néixer. Per a la resta de la primera part, on caurien els temes més reivindicatius, agafaria la guitarra que reposava a l'escenari des de l'inici de l'espectacle. Primer seria Amunt i avall, a continuació La nit és llarga, que seria enganxada amb Jo vinc d'un silenci encarregat d'arrencar aplaudiments quan enfila aquella estrofa que sentencia que “qui perd els orígens, perd la identitat”. Igual de contundent va sonar Diguem No!, que portaria a Al vent, punt final del primer bloc. Públic dempeus, algun crit d'independència i l'ambient animat. Raimon no podia demanar més, la nit anava sobre rodes.

Després de la pausa pertinent, el de Xàtiva i els seus tornaven a prendre l'escena del local vigatà. La introducció d'aquest segon bloc passava per explicar que el mateix cantautor va ensenyar totes les versions musicades (a excepció de Diré del vell foc i de l'aigua i Que bell és el camí) a Salvador Espriu, qui va donar el vist i plau per ser interpretades. A tall anecdòtic, deia que es mostrava preocupat per la seva parla, ja que no era la mateixa amb que havien estat escrits els versos; el poeta, però, va restar-ne importància donant via lliure al músic. Seguint amb les reivindicacions que s'havien donat minuts abans, el primer poema era Inici de càntic en el temple, aquell que afirma que “Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d'aquest poble”. No van faltar Potser arran de l'alba, Nous cants de llibertat i El meu poble i jo. També hi seria Petita cançó de la teva mort, dedicada a Rosselló-Pòrcel. Que bell és el camí donaria pas a la interpretació, sencera, de l'elapé La Roda del Temps. El compacte, amb portada de Miró, tenia un pròleg de Joan Fuster i un text del mateix Salvador Espriu; aquest últim seria llegit. Abans de començar, però, demanaria que la gent no aplaudís fins arribar a Just abans de laudes, penúltima peça (Inici de càntic en el temple ja havia estat interpretada). Diré del vell foc i de l'aigua i Però en la sequedat arrela el pi donaven pas a una celebrada i sempre potent Indesinenter. Si algú dubtava d'ell a causa de l'edat, no cal que ho faci, la seva veu segueix omplint recintes sense mostrar debilitat. Des del fons del mar sonava a últim tema del concert, però en mig d'una altra ovació, al llarg de la nit se'n va produir més d'una, regalaria I beg your pardon per posar, ara si, el punt i final a un recital intens. Gairebé dues hores al llarg de les quals es va fer una repassada exhaustiva a la vida i obra d'un Salvador Espriu que tal i com s'afirmaria, viu i viurà mentre perduri la llengua en que va escriure.