Bruce Springsteen - High Hopes

Si busquem la paraula inesgotable al diccionari, a una de les accepcions hi podem llegir: Que no es veu afectat pel pas del temps o les dificultats. Al costat, podrien començar a afegir-hi un nom: Bruce Springsteen.

El de New Jersey, sembla no tenir aturador; amb la gira de presentació de Wrecking Ball acabada fa pocs dies (l'últim concert era a New York el passat 6 de novembre) i una sèrie de concerts per Sud Àfrica i Austràlia anunciats recentment, l'artista no para de pensar en el futur i ahir anunciava que el dia 25 d'aquest mes podrem trobar en descàrrega digital el seu nou single “High Hopes”. En aquesta ocasió no ens regala una peça nova, sinó que treu del calaix un tema original de The Havalinas que ell mateix va enregistrar per acompanyar el documental Blood Brothers.

Lluny de l'èpica roquera a la que ens té acostumats, deixa que la cançó s'impregni de l'estil que ha imperat al llarg del Wrecking Ball Tour i vesteix els gairebé 5 minuts que dura la peça amb amb una contundent guitarra de Tom Morello, (qui va tocar amb la E Street durant l'absència de Van Zandt), així com una gran secció de vents que ja es va poder gaudir al llarg del passat tour. Una bafarada d'aire fresc que trobarà el seu punt àlgid en els directes.

Si els rumors eren cada vegada més grans, després de l'anunci d'Springsteen (ahir els seus canals oficials publicaven la data del llançament), les especulacions sobre un possible elapé han crescut i de bona manera. S'especula que “Dream Baby Dream”, penjada fa un més, com a suport a una carta, així com una renovada versió de “The Ghost Of Tom Joad” podrien acompanyar la publicació.

Només resta una cosa, esperar notícies d'un dels amos i senyors del rock d'estadi.

No surrender!!!

Raimon a Vic

El passat 10 de novembre, l'endemà de la seva estrena a l'Auditori de Barcelona, l'homenatge que Raimon fa a Salvador Espriu en el marc de l'any dedicat al dramaturg i poeta català, arribava a Vic.

Quan faltava una hora pel recital, la gent començava a congregar-se davant el teatre Atlàntida, i aquells que encara no tenien entrada aprofitaven per adquirir les últimes localitats lliures. A les 18:00 i amb una puntualitat extrema, apareixia sobre l'escenari el quartet de músics; darrere d'ells ho feia el cantautor de Xàtiva, guitarra en mà i sense camisa vermella, molt aplaudit per un públic generalment gran tot i que amb presència jove. El seu primer contacte amb els allà presents es donava per mitjà de la presentació de la vetllada: dues parts diferenciades, una primera amb cançons pròpies i un poema d'Ausiàs March mentre que la segona part girava al voltant d'Espriu.

El tret de sortida del recital el donava Desig de Cançó, tema que precediria Som una peça que tal i com recordaria abans d'abordar-la, va ser la segona de la seva carrera. Després d'aquesta, seria el torn d'un seguit de temes del recent Rellotge d'emocions: Si miraves l'aigua, Punxa de temps, que en paraules del seu autor, acostumava a cantar-la amb la seva mare el primer de maig de cada any via telefònica i la qual inclou un petit fragment de La Internacional, i finalment la descriptiva He passejat per València sol amb la qual evoca la seva infància (en aquesta, nomena a icones de la cultura i la política valenciana com són Ausiàs March, Joan Fuster, Jaume Roig, Vicent Andrés Estellés – tots ells del món de les lletres – i el socialista Andreu Alfaro). Arribats a aquest punt, sortia una de les cançons més esperades, la versió musicada del poema de March Veles e Vents, moment a partir del qual van anar desfilant A l'estiu quan són les nou – també de l'últim treball –, Finestra a la badia de Palma, Parlant-me de tu, després de la qual va presentar els músics que li fan de suport, Al meu país la pluja i Quan jo vaig néixer. Per a la resta de la primera part, on caurien els temes més reivindicatius, agafaria la guitarra que reposava a l'escenari des de l'inici de l'espectacle. Primer seria Amunt i avall, a continuació La nit és llarga, que seria enganxada amb Jo vinc d'un silenci encarregat d'arrencar aplaudiments quan enfila aquella estrofa que sentencia que “qui perd els orígens, perd la identitat”. Igual de contundent va sonar Diguem No!, que portaria a Al vent, punt final del primer bloc. Públic dempeus, algun crit d'independència i l'ambient animat. Raimon no podia demanar més, la nit anava sobre rodes.

Després de la pausa pertinent, el de Xàtiva i els seus tornaven a prendre l'escena del local vigatà. La introducció d'aquest segon bloc passava per explicar que el mateix cantautor va ensenyar totes les versions musicades (a excepció de Diré del vell foc i de l'aigua i Que bell és el camí) a Salvador Espriu, qui va donar el vist i plau per ser interpretades. A tall anecdòtic, deia que es mostrava preocupat per la seva parla, ja que no era la mateixa amb que havien estat escrits els versos; el poeta, però, va restar-ne importància donant via lliure al músic. Seguint amb les reivindicacions que s'havien donat minuts abans, el primer poema era Inici de càntic en el temple, aquell que afirma que “Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d'aquest poble”. No van faltar Potser arran de l'alba, Nous cants de llibertat i El meu poble i jo. També hi seria Petita cançó de la teva mort, dedicada a Rosselló-Pòrcel. Que bell és el camí donaria pas a la interpretació, sencera, de l'elapé La Roda del Temps. El compacte, amb portada de Miró, tenia un pròleg de Joan Fuster i un text del mateix Salvador Espriu; aquest últim seria llegit. Abans de començar, però, demanaria que la gent no aplaudís fins arribar a Just abans de laudes, penúltima peça (Inici de càntic en el temple ja havia estat interpretada). Diré del vell foc i de l'aigua i Però en la sequedat arrela el pi donaven pas a una celebrada i sempre potent Indesinenter. Si algú dubtava d'ell a causa de l'edat, no cal que ho faci, la seva veu segueix omplint recintes sense mostrar debilitat. Des del fons del mar sonava a últim tema del concert, però en mig d'una altra ovació, al llarg de la nit se'n va produir més d'una, regalaria I beg your pardon per posar, ara si, el punt i final a un recital intens. Gairebé dues hores al llarg de les quals es va fer una repassada exhaustiva a la vida i obra d'un Salvador Espriu que tal i com s'afirmaria, viu i viurà mentre perduri la llengua en que va escriure. 

Fun. Live In Barcelona

Amb les entrades exhaurides, dos treballs sota el braç i la petita Sala Bikini com a còmplice, oferint així una intimitat impagable, aterraven per primera vegada a Barcelona els americans FUN. capitanejats per Nate Ruess i acompanyats d'uns joves Walk The Moon encarregats d'obrir la llauna.

Quan passaven pocs minuts de les 20:00 del vespre del dissabte 20 d'octubre, els fans més matiners, alguns dels quals feia 12 hores que es congregaven a les portes del recinte per a fer cua, començaven a entrar. Amb la sala ja plena d'un públic generalment jove i amb ganes de festa, apareixien a l'escenari uns Walk The Moon encarregats d'amenitzar la espera abans no fos el torn dels caps de cartell. Van ser 8 cançons al llarg de les quals, varen presentar el seu CD homònim mentre escalfaven el públic amb el ritme de les seves peces, com la divertida "Quesadilla" o la més coneguda i encarregada de tancar la seva intervenció "Anna Sun". Van demostrar que son un grup amb potencial i força futur per endavant amb una formació estable, començant pel Nicholas, cantant i multi instrumentista, el qual es va marcar més d'un ball al ritme de la percussió que portava mentre no cantava, Kevin, baixista i centre d'atenció de gran part de la presència femenina, les quals es va posar a la butxaca dibuixant-los un cor amb les mans, Eli, encarregat de la guitarra, el qual es va mostrar solvent en totes les seves execucions i un bateria, Sean, que ja sigui per la seva posició a l'escenari o pel ritme que desprenia el cantant, va quedar mig eclipsat. Baixaven de l'escenari agraint al públic la seva participació i anunciant que no tardarien en fer una visita, aquesta vegada com a estrelles de la nit.
Quan passaven pocs minuts de l'hora prevista i després d'una breu pausa per dur a terme en canvi d'instruments, apareixien sobre l'escenari els novaiorquesos juntament amb els musics que els acompanyen mentre els allà presents, acabaven d'embogir. Començaven amb Carry On, jugant una carta que era garantia d'èxit i servia per mostrar credencials des del primer moment; i com que diuen que després d'una de freda en toca una de calenta, la animada One Foot feia presència per fer aixecar un públic que començava molt connectat. La millor manera per seguir amb aquest ambient? Fer una visita al seu debut amb un Walking The Dog, poc més de tres minuts efectius, amb una Bikini que va celebrar, i molt, les intervencions vocals d'Andrew Dost, teclista del grup i d'Emily Moore, component del grup d'acompanyament. I aferrant-nos a la afirmació feta abans, en tocava una altra de les lentes, aquest cop la escollida era "Why Am I The One" pell de gallina assegurada. D'aquí marxem cap a una altra visita al seu primer elapé amb "All The Pretty Girls", primer èxit del grup i un dels moments clau de la vetllada; abans però, era el torn d'All Alone. Amb aquesta acabada, vindria el que podria ser considerat el bloc central del concert "At Least I'm Not As Sad (As I Used To Be)", "It Gets Better", "Barlights" i "All Alright" presència equilibrada de les seves dues publicacions en uns minuts d'infart, d'aquells en que cada cançó tocada és millor que l'anterior, uns moments en que en mig de la cançó "Barlights", el recinte quedava inundat de màgia quan els músics paraven de tocar i deixant només una base de bombo, Ruess s'acostava al públic i fent-los callar, els demanava que fessin petar els seus dits i l'acompanyessin en les veus, per acabar amb la Bikini saltant alhora que s'entregava com en les grans ocasions. Això va provocar que el clímax del concert anés augmentant cada vegada més fins que la cosa va esclatar quan, en un castellà prou correcte, el noi d'Arizona, es dirigís al públic per explicar que gràcies a les seves notes a la universitat estaven allà, i que tal i com especulaven molts, els seus pares eren allà. No podria ser altra moment que el d'una tendra The Gambler; tocava deixar-se emportar per l'emoció, i en mig d'una sala amb una llum més tènue que en altres peces, sortien molts mòbils que acabarien per enregistrar un dels moments estrella de la nit. I aprofitant l'emoció del moment, sortia a passejar l'últim èxit del grup, un We Are Young que era corejat com si no hi hagués demà, després d'onze temes executats amb una impecabilitat envejable, era hora de treure els plats forts per acabar el concert amb un llistó el més alt possible. Aquesta era encadenada amb una versió de l'stonia "You Can't Always Get What You Want" després del qual sortien de l'escenari. El públic però, no en tenia prou, les sensacions eren molt bones i ningú volia posar el punt i final a aquella vetllada festiva. Eren cada vegada més aquells que van començar a corejar Some Nights peça que dona nom al nou elapé quan tornaven a irrompre a l'escenari per tocar la peça esmentada, tant o més celebrada que les dues tocades amb anterioritat, l'escenari quedava eliminat i públic i grup eren un, i malgrat el set-list que ells tenien preparat aquí, a la primera fila, i al llarg de Some Nights, apareixia un cartell demanant Stars i dit i fet, no els va costar res allargar cinc minuts més aquell lligam que els mantenia connectats a Barcelona.
Aquell però, si que era el taló final d'una nit que els allà presents no oblidaran. Els que érem allà, o gairebé la majoria, vam sortir amb ganes de repetir i pensant quan tornaríem a tenir la oportunitat de reviure una experiència com aquella.

Bruce Springsteen Wrecking Barcelona

Amb la il·lusió de les primeres vegades i el nerviosisme de les grans ocasions afrontava el meu primer concert d'un dels amos i senyors del rock d'estadi, Bruce Springsteen. Quatre anys després de la seva última visita a la ciutat i amb un treball d'estudi impecable sota el braç, faria realitat un dels meus somnis. Començava tot un 28 de novembre quan coincidint amb el meu aniversari sortien les entrades per a l'esperat concert. La sort em somreia i podia comprar-ne una per pista. Les coses anaven com esperava, per endavant sis llargs mesos d'espera. Molts dies amb una única banda sonora, mirant una vegada rere una altra els seus DVD's i fent en la meva memòria aquell set-list desitjat.

L'aventura de veritat començava el dia 16 de maig quan em desplaçava a Barcelona, cada vegada s'apropava més el moment. Quan el rellotge marcava les 4 de la matinada, em vestia amb una samarreta creada per a l'ocasió i m'apropava a Montjuïc amb un objectiu, tenir polsera per a la Pit Zone. Arribava allà quan passaven pocs minuts de les 5 i es complia el meu objectiu, em marcaven la mà amb el número 327 i se'n repartien unes 1.000. Malgrat que els nervis anaven en augment, respirava més tranquil, seria a una zona privilegiada. Les hores passaven i per matar el temps, apareixien les primeres converses amb altres fans amb els quals acabaria compartint aquella experiència i les visites a la botiga de merxandatge on volia comprar algun record d'aquella nit. Després d'alguna correguda quan a l'estadi es començaven a sentir les proves de so i de sopar a hores incongruents, a les 18:00 s'obrien portes i anàvem passant. Davant la meva mirada incrèdula, apareixia un immens escenari que lluïa una senyera i la bandera dels Estats Units. Podia estar més endavant del que pensava, sense rumiar-ho dues vegades avançava tot el que podia i seia a terra per no pedre el meu petit espai. Només havíem d'esperar fins a les 21:00, hora programada per a l'incici del concert però no hi havia temps per a l'aburriment, els tècnics de llum començàven a agafar posicions mentre els fans, amb ganes de festa els dedicàvem alguns aplaudiments. Cada vegada s'omplia més el recinte que havía de ser còmplice de la que podia ser una altra nit màgica però el rellotge marcava l'hora prevista i a l'escenari no es movia res. Quan quedava un quart d'hora per a les 22:00, la cosa canviava. Sonàven les notes d'un Last Dance que portava la desapareguda Dona Summer a les nostres memòries i apareixia una E Street Band capitanejada pel senyor Springsteen. Crit d' Hola Barcelona, Hola Catalunya, públic a la butxaca i jo que no podia ser més feliç, arrencava amb Badlands i la cosa començava de la millor manera possible. A partir d'aquí desfilaven un seguit de joies musicals mentre dins meu es creava una complicitat amb en Bruce i els seus, un sentiment d'aquells que diuen que es produeix quan trepitja Barcelona. Em feia riure, saltar, cantar... estava davant del concert més gran al que havia anat mai, d'un record inesborrable i com no, estava recordant un Big Man que era allà amb nosaltres quan al ritme de My City Of Ruins, Springsteen se'ns dirigia amb un català marca de la casa per dedicar-li la cançó i fer birllar, una mica més, el seu record. Pell de gallina assegurada, la gent corejava el seu nom i se'm feia un nus a la gola. Sense temps per assimilar el que estava veient, ens regalava un Talk To Me d'aquells que es veuen poques vegades, i el mestre s'anava preparant el terreny. Després de grans clàssics, algun tema que s'estrenava i la sempre simpàtica Waitin' On A Sunny Day, es col·locava tot sol davant l'escenari i feia una mirada enrera amb un impecable The River. Petits detalls com aquest anaven teixint una vetllada inigualable per a un servidor. M'estrenava en el món d'Springsteen i ho feia amb un set-list màgic, un d'aquells en els quals no hi faltava res. Encara vibrant de l'emoció, ens deleitava amb un Prove It All Night que mai tornaré a veure de la mateixa manera. Sense ser conscient del que estava veient, hi posava una Intro '78 trencadora, que alguns deien que feia gairebé 32 anys que no treia a passejar i un solo de guitarra que em va fer flotar, em va deixar sense paraules, per acabar amb un Stevie que feia parlar la guitarra com pocs i d'aqui a l'esperada Hungry Heart, una d'aquelles peçes amb la qual connectes sense saber-ne el perquè, però el millor estava per arribar. Dues cançons després i una altra vegada harmònica en mà, iniciava un Thunder Road inspirador. En sentir allò, les cames varen començar a tremolar-me, estava veient en primera persona la meva cançó preferida d'un home que sempre m'havia apassionat. Tornava aquell nus a la gola que havia sentit cançons abans i quan ell baixava el cap, ens indicava que ens tocava a nosaltres i podia sentir aquella peça a la veu de tot l'estadi, una tímida llàgrima començava a baixar-me galta avall mentre la noia amb la qual havia fet cua, em dedicava un somriure. No ens coneixiem de res però compartiem una emoció que ens unia momentàniament. Encara quedava concert per estona però si l'hagués fet acabar en aquell instant, marxava a casa amb la mateixa il·lusió, després d'allò ha quedat com una cançó encara més màgica, d'aquelles que t'acompanyen sempre. Arribaven els bisos i anàven circulant èxits d'aquells que tothom vol sentir alguna vegada en directe, fins que sentiem un crit que deia: Una més Barcelona!, i unes notes de piano ens transportaven fins a un cerimoniós Tenth Avenue Freeze-Out. Aquells que ja havien vist algun concert d'aquesta gira feien córrer que era el punt àlgid del concert. I quan la cançó fregava aquell punt que diu “And the Big Man joined the band”, era davant un moment que mai oblidaré. En Bruce la vegada que el tenia més a prop, a la pantalla es projectaven imatges del desaparegut Clarence Clemos i el públic amb una barreja de sentiments rondant per allà cridava el seu nom una vegada més, i és que el seu record encara és molt viu, la seva simpatia continua acompanyant la E Street Band. Molt maco tot però res comparat al que veuria més endavant. Després de parar les imatges i mentre el públic seguia amb el seu homenatge particular, el mestre de cerimònies es girava cap a nosaltres i vaig poder veure com els seus ulls brillaven de l'emoció, com des de dalt de l'escenari s'unia a nosaltres. Aquell si que era el punt i final, s'acabaven més de tres hores de música, una festa col·lectiva. I només veure'l baixar de l'escenari, barreja de sentiments. Encara no podia assimilar tot el que acabava de veure, però si una cosa tenia clara és que havia de repetir, que després d'una experiència com aquella, volia retrobar-me amb Springsteen i els seus quan abans. Començava a entendre perquè la gent deia que hi havia un abans i un després de veure'l en directe, i també entenia perquè deien que entre ell i la nostra ciutat hi havia una relació especial, dins meu tenia alguna cosa que em feia veure el Boss d'una manera diferent. Estava exhaust i portava gairebé 24h dempeus però l'ocasió s'ho valia. Des d'aquell dia, a la meva habitació hi té un lloc especial la seva discografia, acompanyada d'una entrada i una polsera que em fan recordar que el 17 de maig de 2012, va ser i serà un dia especial.

No surrender!

Retorn...

Senyores i senyors, cordem-nos els cinturons i agafem-nos ben fort perquè sembla que tornen "Ses Satàniques Majestats"... Després del primer plat que va suposar aquell "A Bigger Bang" i amb 7 anys de silenci, ens regalen una peça que posa els pèls de punta; és un retorn a aquells anys rebels que els varen caracteritzar durant l'època de l'Sticky Fingers. I és que sembla que per a ells els anys no passi, la veu de Mick sona com feia temps que no ho feia, el Sr. Keith fa brillar la seva Fender aconseguint un d'aquells riffs que només ell sap treure, el Charlie demostra perquè és considerat un dels millors bateries que hi ha, i el Ron... bé, el Ron en la seva línia personal, avalat per una trajectòria reeixida tant en la seva etapa en solitari com en els anys d'Stone i aquells mà a mà amb un Stewad sempre impecable.

Pot ser un dels millors retorns del rock des que el "capità" Springsteen va agafar una altra vegada el timó d'una E Street que des d'aleshores no ha parat de posar llum als escenaris mundials. 
Si el que ens tenen preparat per celebrar els 50 anys (que es diuen ràpid) del grup està en aquesta línia (fonts oficials confirmen que aquesta peça formarà part d'un recopilatori) podem gaudir-ho i molt i és que quan gran part de la gent pensava que aquells escenaris del Beacon Theathe serien els últims que es veurien, sembla que en preparen alguna de grossa i és que es comença a especular amb una gira... Aquí s'obren milers de possibilitats; concerts a la "E Street" amb nits inacabables repassant el millor d'un dels grups claus de la història, fer més d'una nit per ciutat i tocar sencers els compactes més mítics, posades en escena monumentals com aquells anys en que l'escenari era la característica llengua... Hi ha opcions per a tots els gustos.

Només ens queda esperar a que anunciïn les dates de la gira i que passin per una Ciutat Comtal que els espera després d'aquell juny del 2007 en que varen reunir els milers de fans que tenen en un Olímpic amb ganes de festa; aquesta SI que podria ser la seva última gira, tot i que venint d'un grup que porta des del '82 afirmant "aquesta si que és la última", no se sap què esperar. Amb això, certes similituds amb un altre dels mítics, un Dylan que passeja del del 88 i de manera cerimoniosa un "Never Ending Tour" que sembla que ni té ganes d'acabar... 

Només el temps parlarà però si hi ha una cosa clara és que els Stones son garantia d'èxit; especialistes en muntar escenaris apoteòsics, agafant com a referència els anys en que aquest era la seva característica llengua i capaços de congregar fins 3 generacions en els seus concerts, cada vegada que trepitgen un escenari demostren que com Bruce Springsteen (entre d'altres) o el bon vi, amb els anys milloren. De moment i per anar fent boca, aquí l'enllaç d'aquest "Doom And Gloom", el 12 de novembre, més... Tenim Stones i per anys!

Manel

Des de fa uns quants anys, està sorgint una nova fornada de grups que revolucionen el panorama musical català actual, i entre ells hi ha els Manel, uns dels quals han aconseguit més renom juntament amb els Amics de les arts.

L'any 2008, publicaven el seu primer treball i va ser batejat amb el nom d'Els millors professors europeus' hi podem trobar una mescla de pop i folk d'estar per casa la qual cosa els fa més propers al seu públic. Amb aquest, ja varen començar a rebre tot un seguit de premis que augmentaria amb el segon compacte i van ser:

• Millor disc pop-rock de l'any segons la revista Enderrock
• Tercer millor disc espanyol de l'any segons la famosa publicació Rockdelux
• Al festival Cinemad reben el reconeixement a millor videoclip de l'any per Dona estrangera.

Ràpidament es van convertir en el grup revelació de l'any i la cosa va quedar demostrada quan varen acabar la gira amb dos concerts al gran Palau de la música catalana i amb les seves cançons cantades íntegrament en català, no els va faltar una visita a Madrid. Vist el fracàs dels Sopa de Cabra i el seu Mundo Infierno, es podria considerar que son el primer grup que surt a fora mantenint l'idioma i té un gran èxit ja que ràpidament llocs com Sevilla també es van apuntar al carro d'aquesta nova febre exhaurint les entrades a totes les presentacions en públic.

Amb l'èxit ja assolit, el 15 de març de l'any passat feien public el seu nou compacte '10 milles per veure una bona armadura' amb un estil força semblant al primer, la diferència més notable la trobem en que aquest utilitza menys l'ukelele, instrument que últimament s'ha posat bastant de moda i que en el primer utilitzaven a gairebé totes les cançons. Aquest, els ha acabat de col·locar al lloc que els pertoca ja que en només sis mesos ja portaven venudes més de 30.000 còpies, van ser premiats amb un merescut disc d'or i en només 10 dies en va convertir en el disc més venut de tot l'estat espanyol.

Una de les peculiaritats que té el grup, son les grans lletres que escriuen, les quals gairebé no tenen tornada i una de les poques que repeteix alguna frase és 'Pla quinnquenal' del seu debut. Queda demostrat a 'Aniversari' o 'Ai Dolors!', ja que parlen de temes força freqüents amb un estil que frega la perfecció. Enguany estan acabant la gira d'aquest CD la qual passa per tres nits al Coliseum de Barcelona amb un ple absolut i deixant totes les entrades venudes en poc més d'un quart d'hora i com a últim concert, una visita a Madrid, un dels llocs que des que hi van anar per primera vegada els ha estat més fidel. La veritat és que com que és difícil quedar-se amb una de les dues publicacions ja que cadascuna té coses característiques que les fa especials, és recomanable adquirir una caixa que ha sortit al mercat amb el nom de 'Manel': allà hi trobem els dos compactes que han editat fins el moment i després dues joies en DVD. Primer de tot el concert de fi de gira que van fer al Palau de la Música catalana que varen fer l'any 2009 on a part de les cançons pròpies van fer gaudir al públic assistent amb tres versions: 'No t'enyoro', dels catalans Els Pets, 'Commom people' dels britànics Pulp, rebatejada com 'Gent normal' i la divertida 'El bròquil' adaptació al català de l'èxit de Shakira i Alejandro Sanz 'La tortura' i finalment un concert gravat a Madrid.

Com a anècdota final, explicar que és força freqüent que en els concerts, canviin alguna part de la lletra de les seves cançons: així com en la versió d'estudi d'Aniversari es pot escoltar 'fer-se fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers', en directe pot quedar canviada per ' fer-se fotos catxondes amb altres il·lustres viatgers'.

En resum, un dels millors grups del panorama actual el qual té força projecció i una llarga carrera per endavant.

Kiss - Alive!

Amb Kiss, ens trobem davant d'un dels grups bandera de l'anomenat 'Glam Rock', aquells que van posar de moda l'histrionisme venerat. Van ser els quals durant uns anys, només es mostraven en públic amb aquella indumentària tan característica: cara blanca amb un dibuix a sobre, sabates de plataforma i vestimenta extravagant. En aquells moments, varen desenvolupar quatre personatges de còmic, un per a cada membre del grup i eren els següents: 'Demon' Genne Simmons, 'Starchild' Paul Stanley, 'Spaceman' Ace Frehley i 'Catman' Peter Criss (els dos últims, fins l'any 1980 quan per culpa de certes diferències van abandonar el grup). Com a simple curiositat, dir que han estat guardonats 28 vegades amb un disc d'or i són el grup de rock que més n'acumula.

L'any 1975, després de treure al mercat els seus tres primers treballs, es van decidir a publicar el seu primer compacte en directe 'Alive!' i va ser aquest el que va acabar de portar la fama al grup. Contenia cançons dels seus tres primers Cd's 'Kiss', 'Hotter Than Hell' i 'Dressed To Kill' i el van editar en format de doble compacte. És sens dubte, la millor manera de descobrir a aquesta formació que durant tants anys ha revolucionat el món de la música gràcies sobretot als seus potents directes, tant per com sonen com per tot l'escenari i el ''teatre'' que porten preparat: multitudinària pirotècnia, canons que disparen confeti, plataformes que eleven la bateria, guitarres que en mig del solo començen a desprendre fum o la cirereta al pastís posada per Simmons quan aquest vomita sang (articificial) i escup grans flamarades. Això, només els juga en contra en un aspecte, és tanta la escenificació que volen portar, que moltes vegades el baix es deixa unes quantes notes o la veu no arriba a tant com ho fa en estudi.

'Alive!', és obert amb 'Deuce' una peça que dura poc més de 3 minuts i que només iniciar, ja mostra la pirotècnia mencionada unes línies més amunt i també deixa entreveure els grans dots d' Ace Frehley com a guitarra solista en el que és un dels seus millors solos de tot el disc.  Segueixen amb 'Strutter' 'Got to choose', 'Hotter than hell' i 'Firehouse' peçes amb unes grans veus on aquesta vegada qui canta és Paul Stanley, guitarra rítmica de la formació, acompanyades sempre amb unes potents guitarres. Després d'aquestes aniría 'Nothin' to loose' un duet entre Simmons i Criss (l'únic que trobem a 'Alive!'), cal dir que la tornada d'aquesta peça recorda lleugerament a la mencionada abans 'Hotter than hell' per la tonada que agafa i tal i com passa amb les anteriors, porta unes excel·lents guitarres de Frehley, l'únic que no aporta la veu solista en cap de les cançons aquí incloses. Amb aquestes acabades, era el torn de 'C'mon and love me' un dels singles del seu tercer disc, 'Parasite' cantada per Simmons, la qual té poca part cantada de manera que hi pren molta importancia tota la instrumentació, i per tancar el primer compacte dels dos que porta, 'She', la qual amb 6:42 minuts, és la més llarga que conté.

Per obrir la segona part, utilitzen 'Watchin' you' una peça que no té gaire a destacar i és seguida per '100.000 years' que tot i la seva curta durada en estudi, al directe la allarguen fins arribar als més de 12 minuts, on aprofiten per cremar tota la artilleria que porten preparada i gràcies a això, hi trobem des d'uns minuts en que Peter Criss es llueix a la bateria, unes paraules que Paul Stanley dedica al públic assistent per tal de buscar la seva participació, un increïble solo d'Ace per tal de mostrar totes les tècniques que té al seu abast i els tocs de baix característics de Simmons. Després d'aquest minuts apoteòsics, toca refer-se a ritme de 'Black Diamond' la peça que tancava anys abans el sue debut, cantada altra vegada per Peter Criss i amb una petita introducció de Paul Stanley, seguint el patró de Kiss, conté un gran solo de guitarra a la meitat de la cançó, d'aquells que fa moure del seient, i tornen a fer ús dels seus canons de pirotècnia de manera abundant. Amb això, toca encarar els minuts finals del concret, i tractant-se d'un grup com ells, es pot esperar qualsevol cosa: primer de tot 'Rock Bottom' la qual per als que no son seguidors de Kiss enganya ja que comença amb un puntejat de guitarra força lent però després entra la veu amb força, continuaven amb 'Cold Gin' inclosa en el seu primer treball i un cop acabada aquesta, arribava el punt àlgid del concert quan interpretaven la festiva 'Rock and Roll All Nite' la cançó emblema del grup i segons les nombroses llistes que s'han fet, és una de les millors cançons de hard rock de la història. Amb aquesta feien col·laborar a tota la gent que hi havia quan arribava la part de la tornada i tal com passava amb '100.000 years' la utilitzaven per cremar tota la ''artilleria'' que els quedava i quedant ara si els últims minuts de recital donaven pas a 'Let me go, Rock 'N' Roll' una altra de les multitudinàries creacions del tàndem Simmons-Stanley i tal com varen afirmar més tard, era una de les que més els agradava interpretar en els seus directes. Sens dubte, un dels millors compactes gravats en directe del 'hard rock', el qual va estar seguit per cinc volums més llançats al llarg de tota la carrera del grup 'Alive II' 'Alive III', 'Kiss Simphon: Alive IV', 'Alive! The Millenium Concert' i finalment 'Kiss Alive 35' enregistrat durant la gira de retrobament que varen fer l'any 2008.

Per tancar aquest post, només falta dir que dos anys després de treure a la llum 'Sonic Boom' Simmons i els seus estan preparant 'Monster' el qual serà el 20è disc d'estudi, de manera que es desmenteixen els múltiples rumors que durant força temps varen dir que Kiss ja havia passat a la història i no se'ls veuria més junts, això si, que ningú s'emocioni més del compte perquè continuen amb la formació que va venir el 2008 i el que si que sembla descartat és una altra unió dels membres originals.