Kiss - Alive!

Amb Kiss, ens trobem davant d'un dels grups bandera de l'anomenat 'Glam Rock', aquells que van posar de moda l'histrionisme venerat. Van ser els quals durant uns anys, només es mostraven en públic amb aquella indumentària tan característica: cara blanca amb un dibuix a sobre, sabates de plataforma i vestimenta extravagant. En aquells moments, varen desenvolupar quatre personatges de còmic, un per a cada membre del grup i eren els següents: 'Demon' Genne Simmons, 'Starchild' Paul Stanley, 'Spaceman' Ace Frehley i 'Catman' Peter Criss (els dos últims, fins l'any 1980 quan per culpa de certes diferències van abandonar el grup). Com a simple curiositat, dir que han estat guardonats 28 vegades amb un disc d'or i són el grup de rock que més n'acumula.

L'any 1975, després de treure al mercat els seus tres primers treballs, es van decidir a publicar el seu primer compacte en directe 'Alive!' i va ser aquest el que va acabar de portar la fama al grup. Contenia cançons dels seus tres primers Cd's 'Kiss', 'Hotter Than Hell' i 'Dressed To Kill' i el van editar en format de doble compacte. És sens dubte, la millor manera de descobrir a aquesta formació que durant tants anys ha revolucionat el món de la música gràcies sobretot als seus potents directes, tant per com sonen com per tot l'escenari i el ''teatre'' que porten preparat: multitudinària pirotècnia, canons que disparen confeti, plataformes que eleven la bateria, guitarres que en mig del solo començen a desprendre fum o la cirereta al pastís posada per Simmons quan aquest vomita sang (articificial) i escup grans flamarades. Això, només els juga en contra en un aspecte, és tanta la escenificació que volen portar, que moltes vegades el baix es deixa unes quantes notes o la veu no arriba a tant com ho fa en estudi.

'Alive!', és obert amb 'Deuce' una peça que dura poc més de 3 minuts i que només iniciar, ja mostra la pirotècnia mencionada unes línies més amunt i també deixa entreveure els grans dots d' Ace Frehley com a guitarra solista en el que és un dels seus millors solos de tot el disc.  Segueixen amb 'Strutter' 'Got to choose', 'Hotter than hell' i 'Firehouse' peçes amb unes grans veus on aquesta vegada qui canta és Paul Stanley, guitarra rítmica de la formació, acompanyades sempre amb unes potents guitarres. Després d'aquestes aniría 'Nothin' to loose' un duet entre Simmons i Criss (l'únic que trobem a 'Alive!'), cal dir que la tornada d'aquesta peça recorda lleugerament a la mencionada abans 'Hotter than hell' per la tonada que agafa i tal i com passa amb les anteriors, porta unes excel·lents guitarres de Frehley, l'únic que no aporta la veu solista en cap de les cançons aquí incloses. Amb aquestes acabades, era el torn de 'C'mon and love me' un dels singles del seu tercer disc, 'Parasite' cantada per Simmons, la qual té poca part cantada de manera que hi pren molta importancia tota la instrumentació, i per tancar el primer compacte dels dos que porta, 'She', la qual amb 6:42 minuts, és la més llarga que conté.

Per obrir la segona part, utilitzen 'Watchin' you' una peça que no té gaire a destacar i és seguida per '100.000 years' que tot i la seva curta durada en estudi, al directe la allarguen fins arribar als més de 12 minuts, on aprofiten per cremar tota la artilleria que porten preparada i gràcies a això, hi trobem des d'uns minuts en que Peter Criss es llueix a la bateria, unes paraules que Paul Stanley dedica al públic assistent per tal de buscar la seva participació, un increïble solo d'Ace per tal de mostrar totes les tècniques que té al seu abast i els tocs de baix característics de Simmons. Després d'aquest minuts apoteòsics, toca refer-se a ritme de 'Black Diamond' la peça que tancava anys abans el sue debut, cantada altra vegada per Peter Criss i amb una petita introducció de Paul Stanley, seguint el patró de Kiss, conté un gran solo de guitarra a la meitat de la cançó, d'aquells que fa moure del seient, i tornen a fer ús dels seus canons de pirotècnia de manera abundant. Amb això, toca encarar els minuts finals del concret, i tractant-se d'un grup com ells, es pot esperar qualsevol cosa: primer de tot 'Rock Bottom' la qual per als que no son seguidors de Kiss enganya ja que comença amb un puntejat de guitarra força lent però després entra la veu amb força, continuaven amb 'Cold Gin' inclosa en el seu primer treball i un cop acabada aquesta, arribava el punt àlgid del concert quan interpretaven la festiva 'Rock and Roll All Nite' la cançó emblema del grup i segons les nombroses llistes que s'han fet, és una de les millors cançons de hard rock de la història. Amb aquesta feien col·laborar a tota la gent que hi havia quan arribava la part de la tornada i tal com passava amb '100.000 years' la utilitzaven per cremar tota la ''artilleria'' que els quedava i quedant ara si els últims minuts de recital donaven pas a 'Let me go, Rock 'N' Roll' una altra de les multitudinàries creacions del tàndem Simmons-Stanley i tal com varen afirmar més tard, era una de les que més els agradava interpretar en els seus directes. Sens dubte, un dels millors compactes gravats en directe del 'hard rock', el qual va estar seguit per cinc volums més llançats al llarg de tota la carrera del grup 'Alive II' 'Alive III', 'Kiss Simphon: Alive IV', 'Alive! The Millenium Concert' i finalment 'Kiss Alive 35' enregistrat durant la gira de retrobament que varen fer l'any 2008.

Per tancar aquest post, només falta dir que dos anys després de treure a la llum 'Sonic Boom' Simmons i els seus estan preparant 'Monster' el qual serà el 20è disc d'estudi, de manera que es desmenteixen els múltiples rumors que durant força temps varen dir que Kiss ja havia passat a la història i no se'ls veuria més junts, això si, que ningú s'emocioni més del compte perquè continuen amb la formació que va venir el 2008 i el que si que sembla descartat és una altra unió dels membres originals.