Bruce Springsteen Wrecking Barcelona

Amb la il·lusió de les primeres vegades i el nerviosisme de les grans ocasions afrontava el meu primer concert d'un dels amos i senyors del rock d'estadi, Bruce Springsteen. Quatre anys després de la seva última visita a la ciutat i amb un treball d'estudi impecable sota el braç, faria realitat un dels meus somnis. Començava tot un 28 de novembre quan coincidint amb el meu aniversari sortien les entrades per a l'esperat concert. La sort em somreia i podia comprar-ne una per pista. Les coses anaven com esperava, per endavant sis llargs mesos d'espera. Molts dies amb una única banda sonora, mirant una vegada rere una altra els seus DVD's i fent en la meva memòria aquell set-list desitjat.

L'aventura de veritat començava el dia 16 de maig quan em desplaçava a Barcelona, cada vegada s'apropava més el moment. Quan el rellotge marcava les 4 de la matinada, em vestia amb una samarreta creada per a l'ocasió i m'apropava a Montjuïc amb un objectiu, tenir polsera per a la Pit Zone. Arribava allà quan passaven pocs minuts de les 5 i es complia el meu objectiu, em marcaven la mà amb el número 327 i se'n repartien unes 1.000. Malgrat que els nervis anaven en augment, respirava més tranquil, seria a una zona privilegiada. Les hores passaven i per matar el temps, apareixien les primeres converses amb altres fans amb els quals acabaria compartint aquella experiència i les visites a la botiga de merxandatge on volia comprar algun record d'aquella nit. Després d'alguna correguda quan a l'estadi es començaven a sentir les proves de so i de sopar a hores incongruents, a les 18:00 s'obrien portes i anàvem passant. Davant la meva mirada incrèdula, apareixia un immens escenari que lluïa una senyera i la bandera dels Estats Units. Podia estar més endavant del que pensava, sense rumiar-ho dues vegades avançava tot el que podia i seia a terra per no pedre el meu petit espai. Només havíem d'esperar fins a les 21:00, hora programada per a l'incici del concert però no hi havia temps per a l'aburriment, els tècnics de llum començàven a agafar posicions mentre els fans, amb ganes de festa els dedicàvem alguns aplaudiments. Cada vegada s'omplia més el recinte que havía de ser còmplice de la que podia ser una altra nit màgica però el rellotge marcava l'hora prevista i a l'escenari no es movia res. Quan quedava un quart d'hora per a les 22:00, la cosa canviava. Sonàven les notes d'un Last Dance que portava la desapareguda Dona Summer a les nostres memòries i apareixia una E Street Band capitanejada pel senyor Springsteen. Crit d' Hola Barcelona, Hola Catalunya, públic a la butxaca i jo que no podia ser més feliç, arrencava amb Badlands i la cosa començava de la millor manera possible. A partir d'aquí desfilaven un seguit de joies musicals mentre dins meu es creava una complicitat amb en Bruce i els seus, un sentiment d'aquells que diuen que es produeix quan trepitja Barcelona. Em feia riure, saltar, cantar... estava davant del concert més gran al que havia anat mai, d'un record inesborrable i com no, estava recordant un Big Man que era allà amb nosaltres quan al ritme de My City Of Ruins, Springsteen se'ns dirigia amb un català marca de la casa per dedicar-li la cançó i fer birllar, una mica més, el seu record. Pell de gallina assegurada, la gent corejava el seu nom i se'm feia un nus a la gola. Sense temps per assimilar el que estava veient, ens regalava un Talk To Me d'aquells que es veuen poques vegades, i el mestre s'anava preparant el terreny. Després de grans clàssics, algun tema que s'estrenava i la sempre simpàtica Waitin' On A Sunny Day, es col·locava tot sol davant l'escenari i feia una mirada enrera amb un impecable The River. Petits detalls com aquest anaven teixint una vetllada inigualable per a un servidor. M'estrenava en el món d'Springsteen i ho feia amb un set-list màgic, un d'aquells en els quals no hi faltava res. Encara vibrant de l'emoció, ens deleitava amb un Prove It All Night que mai tornaré a veure de la mateixa manera. Sense ser conscient del que estava veient, hi posava una Intro '78 trencadora, que alguns deien que feia gairebé 32 anys que no treia a passejar i un solo de guitarra que em va fer flotar, em va deixar sense paraules, per acabar amb un Stevie que feia parlar la guitarra com pocs i d'aqui a l'esperada Hungry Heart, una d'aquelles peçes amb la qual connectes sense saber-ne el perquè, però el millor estava per arribar. Dues cançons després i una altra vegada harmònica en mà, iniciava un Thunder Road inspirador. En sentir allò, les cames varen començar a tremolar-me, estava veient en primera persona la meva cançó preferida d'un home que sempre m'havia apassionat. Tornava aquell nus a la gola que havia sentit cançons abans i quan ell baixava el cap, ens indicava que ens tocava a nosaltres i podia sentir aquella peça a la veu de tot l'estadi, una tímida llàgrima començava a baixar-me galta avall mentre la noia amb la qual havia fet cua, em dedicava un somriure. No ens coneixiem de res però compartiem una emoció que ens unia momentàniament. Encara quedava concert per estona però si l'hagués fet acabar en aquell instant, marxava a casa amb la mateixa il·lusió, després d'allò ha quedat com una cançó encara més màgica, d'aquelles que t'acompanyen sempre. Arribaven els bisos i anàven circulant èxits d'aquells que tothom vol sentir alguna vegada en directe, fins que sentiem un crit que deia: Una més Barcelona!, i unes notes de piano ens transportaven fins a un cerimoniós Tenth Avenue Freeze-Out. Aquells que ja havien vist algun concert d'aquesta gira feien córrer que era el punt àlgid del concert. I quan la cançó fregava aquell punt que diu “And the Big Man joined the band”, era davant un moment que mai oblidaré. En Bruce la vegada que el tenia més a prop, a la pantalla es projectaven imatges del desaparegut Clarence Clemos i el públic amb una barreja de sentiments rondant per allà cridava el seu nom una vegada més, i és que el seu record encara és molt viu, la seva simpatia continua acompanyant la E Street Band. Molt maco tot però res comparat al que veuria més endavant. Després de parar les imatges i mentre el públic seguia amb el seu homenatge particular, el mestre de cerimònies es girava cap a nosaltres i vaig poder veure com els seus ulls brillaven de l'emoció, com des de dalt de l'escenari s'unia a nosaltres. Aquell si que era el punt i final, s'acabaven més de tres hores de música, una festa col·lectiva. I només veure'l baixar de l'escenari, barreja de sentiments. Encara no podia assimilar tot el que acabava de veure, però si una cosa tenia clara és que havia de repetir, que després d'una experiència com aquella, volia retrobar-me amb Springsteen i els seus quan abans. Començava a entendre perquè la gent deia que hi havia un abans i un després de veure'l en directe, i també entenia perquè deien que entre ell i la nostra ciutat hi havia una relació especial, dins meu tenia alguna cosa que em feia veure el Boss d'una manera diferent. Estava exhaust i portava gairebé 24h dempeus però l'ocasió s'ho valia. Des d'aquell dia, a la meva habitació hi té un lloc especial la seva discografia, acompanyada d'una entrada i una polsera que em fan recordar que el 17 de maig de 2012, va ser i serà un dia especial.

No surrender!