Madonna i la Super-Bowl

Fa temps que va quedar demostrat que l'esdeveniment musical més important de l'any és el concert que té lloc a la mitja part de la final de la coneguda Super-Bowl, i d'aquesta manera és també el més vist. Per a molts artistes, actuar-hi és un gran reconeixement i la cirereta al pastís després de molts anys de carrera. Si en edicions anteriors havien actuat Bruce Springsteen, Tom Petty i els seus Hertbreakers, els Rolling Stones o l'any passat els Black Eyed Peas acompanyats d'Slash, enguany l'escenari era per a la diva Madonna.

Després de presentar aquest divendres el seu nou single el qual formarà part del nou compacte MDNA no hi havia millor manera de fer-ne la presentació en directe. Amb una actuació en playback seguint la línia dels seus concerts, però amb una posada en escena genial, va deixar clar que el títol de Reina del Pop no està en joc i que la seva ''competidora'' Lady Gaga encarà ha de recórrer molts camins per arribar a l'alçada de la gran diva Madonna.

Quan el Lucas Oil Stadium d'Indianapolis restava a les fosques, feia la seva aparició en escena la diva de la millor manera possible. Entrava en una carrossa tirada per una munió d'homes amb vestits de gladiadors romans i acompanyada pels seus ballarins i uns artistes del Cique du Soleil els quals la van seguir en tot moment per amenitzar un concert que tot i ser en playback va fer aixecar la gent de les seves cadires i gaudir de totes les coreografies que portaven. La cançó escollida per a començar va ser la famosa Vogue, mentre al terra de l'estadi es podien veure projectades portades de la prestigiosa revista de moda en blanc i negre amb uns nois que ih ballaven al capdavant, per acabar dibuixant la cara de la famosa cantant tal i com va aparèixer anys enrere en el videoclip. Un cop acabada aquesta peça, seguia amb Music uns minuts força espectaculars ja que en aquest cas ballava al costat dels acròbates del famós circ canadenc i mentre sonaven els últims compassos de la famosa composició, feia la seva aparició un dels duets més famosos del moment LMFAO per interpretar un medley amb els temes Party Rock i I'm sexy and I know it els quals Madonna va aprofitar per mostrar els seus dots com a ballarina. Després d'això, si que arribaria el moment més esperat de tota la seva actuació, quan al marxar aquest duet, entraven M.I.A i Nicki Minaj per acompanyar a la cantant americana a la que seria la primera interpretació de Gime me all your luvin en directe. A excepció de la polèmica generada per M.I.A la qual es va adreçar al públic amb un gest que no va agradar gaire i va córrer ràpidament per Internet, el nou single va ser presentat de manera impecable i va ser una de les millors maneres de promocionar una cançó que precedeix un àlbum que poc tardarà en veure la llum i que acabarà en una gira mundial que passarà per Barcelona aquest mateix estiu. Després de la nova, va aparèixer un grup músics tocant el tambor liderats pel també famós Cee Lo Green, el qual en primer moment va cantar a duet unes estrofes de la cançó Open your heart. Un cop acabades, es tornaven a apagar tots els focus i mentre s'anava obrint una llum al terra de l'escenari es podia començar a sentir com un cor de gospel iniciava l'èxit Like a prayer. Al quedar perfectament il·luminat, es feia evident i la gran diva, aquesta vegada amb un vestit negre llarg fins els peus apareixia juntament al músic que havia sortit instants abans el qual anava amb unes ulleres de sol i una túnica també negra i llarga fins els peus per cantar també a duet la cançó esmentada, la qual seria la última del concert. Quan més avançaven les estrofes, Madonna s'anava apropant al final de l'escenari i abans d'acabar, es va situar damunt una petita ''trampa'' la qual es va enfonsar mentre ella cantava les últimes notes i apareixia un núvol de fum blanc i es posava final a un dels esdeveniments musicals més esperant de l'any.

Va ser un concert de curta durada (uns 13 minuts) però de gran intensitat i que tal i com he esmentat a l'inici de l'article va deixar la clara evidència que el títol de Reina del Pop no està en joc, que en aquest moment reposa sobre Madonna i que aquella que se'l vulgui guanyar encara ha de recórrer molts camins i haurà d'apretar fort.

Bruce Springsteen & The E Street Band

Fa anys, es va publicar al mercat, una caixa de Bruce Springsteen que contenia 5 LP's i que ara pot trobar-se editada en format CD.
Aquesta, és Bruce Springsteen & The E Street Band - Live 1975/-85 el primer directe del ''Boss'', i si s'ha de buscar alguna paraula per descriure aquest treball, aquesta és increïble. Aquest compacte, pot ser l'excusa perfecta per començar a seguir Bruce Springsteen, ja que és una manera de fer-ho a partir d'un dels seus millors estats de forma i veure la seva genialitat en directe i per a tots els seus seguidors, una joia per a gaudir les cançons d'un dels més grans artistes del rock en concert. Al llarg de totes aquestes peçes s'hi poden diferenciar clarament les dues etapes que ha passat Springsteen a l'hora de presentar-se en públic: la dels recitals en teatres i locals petits, als inicis de la seva carrera com es deixa veure a Thunder Road quan al llarg de tota la composició es pot observar un silenci sepulcral dels assistents, i l'època posterior quan Bruce es va sumar a tots els grups que formaven part de l'anomenat Rock d'estadi i es dedicava a omplir fins la bandera els recintes i camps de futbol més grans i queda demostrat a la festiva Hungry Heart on podem apreciar com el públic coreja els seus primers versos acapella i després es dedica a acompanyar el Boss.
Podria ser perfectament un ''Grans Èxits'' ja que al llarg dels 3 CD's hi trobem el bo i millor des de l'inici de la seva carrera fins l'any 1985, moment de la seva publicació, amb la única peculiaritat de ser interpretades en directe. Hi ha des de la reivindicativa Born in the U.S.A fins a la inacabable Rosalita (Come out tonight) on aprofitaven per demostrar tot el potencial dels seus directes (la guitarra de Bruce, la genialitat al saxo del desaparegut Clarence Clemons, els teclats del també desaparegut Danny Federici, el ritme marcat pel professor Weinberg i moltes altres coses) passant per la cerimonial Thunder Road, la trepidant Badlands, la inconfusible Born to run, una de les seves millors balades The river o la somiadora 4th of July, Asbury Park (Sandy).
Després d'escoltar-lo tot, queda demostrat el talent de Bruce Springsteen, un modest noi que treballava a una benzinera propera a Asbury Park, que de la mà de la seva inseparable Telecaster i la E Street Band s'ha anat guanyant un lloc en el món de la música fins a rebre el nom de The Boss (L'amo) i ser considerat se'ns dubte un dels més grans artistes que s'han vist i amb un directe que no deixa ningú indiferent.
Un servidor anirà a veure'l en directe a Barcelona aquest 17 de maig i per anar fent boca es deixa meravellar per aquesta joia que conté peçes que son or portat a la música. Salut i Rock & Roll.

Sopa De Cabra - El Retorn

Si fa uns mesos varen ser notícia per anunciar un únic concert per celebrar els 20 anys del grup i els 10 de la seva baixada dels escenaris, els quals van acabar en 7 recitals repartits de la següent manera: 3 a Barcelona, 1 a Tarragona, 1 a Mallorca i per acabar, 2 a Girona, ja que ho havien de fer a casa i d'una gran manera, ara tornen a sortir als mitjans de comunicació, per un fet que està directament relacionat amb aquest retorn. Els Sopa, han decidit fer contents a tots els que varem poder assistir als seus concerts i a tots els seus fans en general, editant un doble CD el qual porta un DVD complementari. En el DVD hi trobarem,de manera quasi íntegra, el primer recital d'aquesta mini-gira, el qual es va celebrar el dia 9 de setembre al Palau Sant Jordi de Barcelona. Gràcies a això, tots els fans podrem tornar a reviure la que per molts va ser una nit per recordar: gairebé 3 hores de recorregut per tot el repertori de Sopa, des de les cançons del seu primer treball, fins a les de Plou i fa sol, amb una sola excepció, no van aparèixer les peçes del polèmic Mundo Infierno, un altre discurs de Gerard Quintana abans del cover de War, tal i com va fer a la Sala Zeleste anys enrere però aquest cop adreçat a les Multinacionals, clara rectificació de la orientació política després de la cançó Plou i fa sol amb una frase que ho deixava molt clar ''Només hi ha un camí possible per a ser nosaltres'' després del qual el públic va començar a cridar Independència i finalment un dels moments àlgids de la nit, quan la formació de Sopa, acompanyats pel ja conegut Jaume Soler ''Peck'' i Xarim Aresté dels Very Pomelo es varen situar a la petita plataforma que sortia de l'escenari per homenatjar al desaparegut Joan Cardona ''Ninyin'' amb unes paraules de Quintana ''Nosaltres no som els Rolling Stones ni de lluny, ni ens hi volem assemblar, però ell era tan gran com Keith Richards''. Aquell moment, va posar la pell de gallina a més d'un dels seguidors que estaven allà, i per acabar, no podien faltar ni la clàssica L'Empordà ni la tan esperada Podré tornar enrere la qual va clausurar el concert. El DVD també porta un petit reportatge que documenta com es va gestar tota la gira i les impressions tant dels membres del grup, com personalitats de la talla d'Albert Om els quals van estar presents a la festa final. D'altra banda, els CD's porten un recull de les millors cançons, però en aquest cas gravades durant els tres recitals al Palau Sant Jordi. 
Tot plegat un molt bon record de la que ha estat una gira màgica i una manera de tornar a reviure moments que per a molts seran inesborrables.
Bona nit Malparits!

Mudcrutch

Mudcrutch és un grup que va ser creat a Florida i que sempre ha restat mínimament a l'ombra ja que son coneguts per ser el precedent de ''Tom Petty & The Heartbreakers'' i des del moment de la formació d'aquesta banda, el projecte paral·lel de Tom Petty.  

Aquests, no varen tenir gaudir de gaire èxit: la formació es va ajuntar per primera vegada l'any 1970 després d'haver fet amistat tocant a altres grups però 2 anys després ja van patir el primer canvi. Tom Leadon que ocupava la plaça de guitarra rítmica abandonava el grup i al seu lloc entrava Danny Roberts acompanyat del teclista Bonmont Tench. 

L'any 1974 i ja amb la segona formació el grup va signar un contracte discogràfic amb l'empresa ''Shelter Records'', un any després publicaven el seu primer single ''Depot Street'' el qual va ser un fracàs bastant gran ja que va passar sense èxit. Ells varen continuar gravant peçes per a un possible compacte fins que l'any 1976 la seva discogràfica els va trencar el contracte i aqui va acabar el grup. Després d'aquests fets, Tom Petty que era el focus d'atenció de la formació, va marxar amb un dels últims que va entrar, el teclista Benmont Tench, i va emprendre una aventura per tal de crear el seu grup abans mencionat amb el qual si que va tenir un gran èxit i una destacada carrera sobretot als Estats Units.
Al cap de molts anys d'absència i aprofitant una petita pausa de Tom Petty i els seus Heartbreakers, l'any 2007 Mudcrutch va decidir unir-se una altra vegada per a fer realitat aquesta vegada si el seu somni de publicar un compacte. No va ser amb cap de les dues formacions que havien tingut anys abans ja que aquesta vegada no hi eren presents ni Danny Roberts ni Charlie Souza de manera que el grup quedava reduït a només 5 membres. Finalment el 29 d'abril d'un any després, va arribar la data màgica i varen veure publicat el seu primer treball. El varen batejar amb el mateix nom de la banda i en ell s'inclouen 14 peçes de les quals la majoria son noves tot i que també han recuperat algun dels temes que varen gravar durant el anys '70. Per tal de promocionar la feina feta, aquell mateix més es varen posar a fer una petita gira per Califòrnia de la qual se'n va extreure un petit ''EP''  de quatre cançons amb el nom d'Extended Play Live'' i aquell setembre se'n va fer un reportatge.
El disc d'estudi, és un compacte nodrit d'un rock americà amb abundants guitarres i teclats el qual segueix el camí que ha anat marcant Tom Petty amb els seus altres grups.
Se'ns dubte és un treball molt recomanable ja que és una música que entra amb facilitat i mai és tard per descobrir grups que han passat la major part de la seva trajectòria a l'ombra per diferents motius. Seguidament adjunto l'enllaç de la cancó ''Scare easy'' la qual els va servir de ''Single'' http://www.youtube.com/watch?v=HlYeq5f9lqM&ob=av2e

Artús Roca - El Temps Passa, El Món Canvia

Avui, trencaré la tradició de parlar de musics mundialment reconeguts, i ho faré per parlar d’una persona que tot i que no ser tan coneguda com molts d’altres, s’ha guanyat tots els seguidors i fans que té, de la millor manera possible.

Ell, és l’Artús Roca, i amb tan sols 18 anys, acaba de publicar el seu primer disc. Una petita mostra de 6 cançons que ens permet conèixer la faceta de music/compositor d’un noi que a la comarca d’Osona ja s’ha convertit en tota una estrella i que aconsegueix congregar nombrosos grups als seus concerts.

Recordo, que al morir Michael Jackson (d’això ja en fa 2 anys), notava que em faltava alguna cosa, però per sorpresa meva, un dia mentre anava a comprar, vaig veure un cartell que anunciava un homenatge al rei del pop. A causa d’un dinar familiar, no vaig poder estar allà.

Al cap d’un temps, al acostar-se el Mercat de Música Viva de Vic, va tornar a actuar un parell de cops més, i com no podia ser d’altra manera, semblava predestinar a no veure mai a aquell músic de la comarca.

Cada vegada, tenia més clar que l’havia de veure en directe. La gent parlava d’un noi que sortia a l’escenari disfressat, que portava tutú i coses similars, que realment, a mi em costaven de creure. També, que versionava els més grans artistes de diferents estils musicals.

Però al final, va arribar el moment esperat, va ser el dia d’un festival que es fa a Vic anomenat ‘’Pollastre Jove’’. Vaig dir-me: ‘’si avui no el pots veure, ja no el veuràs’’. Al final, dit i fet, una hora abans del començament del seu concert, jo ja estava per allà gaudint dels grups que tocaven abans.

Al arribar l’hora, la plaça, va anar omplint-se poc a poc fins a tenir força gent esperant a que fos el moment. Allò, volia dir alguna cosa, allà s’estava gestant un futur gran music.

Recordo que una cosa que em va sorprendre, es que per tal de tocar, va envoltar-se de gent molt jove, i que la mitjana d’edat del grup no es gaire alta.  Per iniciar el concert, van sortir els nois que l’acompanyen i varen començar a tocar les primeres notes del clàssic dels AC/DC ‘’Highway to hell’’. Quan tocava entrar la veu, vaig veure sortir un noi disfressat a l’escenari de la següent manera: Al cap, una corona daurada, unes ulleres blaves en forma d’estrella, una jaqueta de cuir negre que deixava entreveure que anava sense samarreta i que al pit duia una inscripció que deia ‘’Jesús Mola’’, un tutú i unes botes negres.

A mitja cançó, ja s’havia tret tota la disfressa, i només li quedaven els calçotets (que no es va arribar a treure) i les botes. Aquella, prometia ser una gran nit, i no vaig equivocar-me, després d’aquella, va venir una progressió de grans èxits de la música. Van caure ‘’Stayin’ Alive’’, ‘’Twist And Shout’’, ‘’Sweet Home Alabama’’, ‘’Johnny B. Goode’’, ‘’Smoke On The Water’’ i moltes més. També va estrenar una cançó del seu nou disc, ‘’Hero’’, amb la col·laboració de Roger Palomeque. Tot això, per acabar de la millor manera, cantant ‘’Billie Jean’’ amb coreografia inclosa.

Aquella nit, vaig tenir premi, vaig tenir la sort de poder agafar una de les samarretes que va tirar l’Artús, i per tal de donar-li més valor, vaig demanar-li que me la firmés. Ara, aquell preuat objecte resta a la meva habitació.

A partir d’aquell dia, no m’he perdut cap dels seus shows, he anat a cada una de les seves actuacions i les he vistes de principi a fi.

Bé, ara el que toca, és parlar del seu nou disc, ‘’El temps passa, el món canvia’’. La primera producció d’aquest músic osonenc, comença amb la peça ‘’El temps passa, el món canvia’’. Aquesta, que és la que dóna nom al disc, és una cançó difícil d’etiquetar en un estil concert, ja que pot semblar pop-rock, però la guitarra principal, recorda els ritmes ‘’Rockabilly’’.

La segona, és ‘’Esteve Song’’, una cançó còmica que parla sobre la vida que porta un noi anomenat Esteve. Aquesta, esta força marcada pel ritme del baix, que a més, també marca l’espai entre una estrofa i la següent. Comença amb una introducció parlada del mateix cantant.

La segueix una balada que porta el nom de ‘’Sempre apareix el sol’’. La peça, està carregada d’emotivitat, i consta d’una lletra força profunda, que dona esperances i forces, però sobretot, explica que un no es pot donar per vençut i que ha de lluitar pels seus somnis i objectius. En aquesta, hi ha la primera col·laboració del compacte. L’Artús, la canta amb la Laura Domènech, una noia que té una molt bona veu, i que recentment va dur a terme un dels papers protagonistes a la representació del musical ‘’Mare Meva’’, el primer de l’escola de teatre musical i dansa ‘’Backstage’’.

La quarta, que també és una balada, és cantada amb anglès, porta el nom de ‘’Hero’’ i aquí s’hi troba la segona col·laboració. Aquesta vegada, l’afortunat, és Roger Palomeque. Si analitzem la lletra, podem observar que parla d’una persona que arriba a la conclusió que vol tornar a ser jove, i poder ser un súper heroi com en superman, ja que quan era petit, jugava a jocs de super-herois.

Per tancar el disc, trobem ‘’Strong Soldier’’. Aquí s’hi combinen parts en anglès, cantades per l’Artús, i parts en català, cantades per l’Ury Escalé, la seva última col·laboració. Aquesta, analitza la vida d’un soldat el qual no és recordat per gairebé ningú. Es podria classificar dins el gènere del rap.

Com a ‘’bonus track’’, hi ha la peça ‘’Blues de la chica’’, amb lletra de Miquel Manyosa, i amb un ritme que recorda als ‘’rockabillys’’ de grans de la música com Elvis Presley o Chuck Berry.

En resum, un gran disc que de ben segur que es farà curt a tot aquell que l’escolta, ja que deixa amb ganes de més. Tots aquells que en tingueu oportunitat, compreu-lo, només val 5€, i si aneu a un dels seus concerts, pel mateix preu us l’endureu firmat!!!.

Espero que aquest, sigui el primer treball de molts, ja que és un bon músic, però sobretot, una gran persona.

Los Secretos - Gracias Por Elegirme

El passat 2008, el grup de Pop-Rock madrileny ‘’Los Secretos’’ va celebrar els 30 anys de carrera musical. Com que això no passa cada dia, s’havia de celebrar de la millor manera possible.

Per fer-ho, van agafar la plaça de ‘’Las Ventas’’ i varen convocar tots els seus fans i seguidors per assistir a un concert que havia de passar a la història del rock nacional.

La aposta, podia semblar arriscada, ja que no tots els grups locals han aconseguit omplir aquest recinte, i dur a terme un esdeveniment tan especial com el que feien amb la plaça mig buida, no lluïa gaire però tot i això, ells van aconseguir-ho i d’una gran manera.

Varen vendre totes les entrades i van haver de fer una posterior gira per tot l’estat després de les nombroses peticions de tots aquells que varen quedar-se sense entrada o simplement, no varen poder arribar fins a Madrid.

Des del primer moment, es va anunciar que tindrien uns grans convidats, i dit i fet, no van fallar al públic i van portar uns cantants que estaven a l’alçada del que havia de ser.

·        ‘’Miguel Rios’’. Aquest va ajudar-los a cantar ‘’Ojos De Gata’’, cançó que van escriure amb l’ajuda del gran ‘’Joaquín Sabina’’. Aquesta, va contar amb una breu introducció d’Alvaro explicant els inicis del grup.

·        ‘’Conchita’’, va posar el seu toc personal a ‘’Otra Tarde’’.

·        ‘’José Maria Granados’’. Va entonar ‘’Nada Mas’.

·        ‘’Fito Y Los Fitipaldis’’. Van oferir al públic la seva versió de ‘’Quiero Beber Hasta Perder El Control’’. Van fer-ho ells per un motiu, varen ser els primer a versionar ‘’Los Secretos’’.

·        ‘’Joaquín Sabina’’ va fer gaudir el públic amb ‘’Por El Boulevard De Los Sueños Rotos’’.

·        L’’hombre G, David Summers’’, va interpretar ‘’Ojos De Perdida’’.

·        L’ex ‘’Último De La Fila’’ ‘’Manolo García’’ es va sumar al grup per cantar ‘’Volver A Ser Un Niño’’.

·        Per tal d’acabar amb les col·laboracions, els saragossans ‘’Amaral’’ varen tocar ‘’Buena Chica’’.

El concert, va començar amb una introducció del també madrileny ‘’El Gran Wyoming’’ i va acabar amb una apoteòsica versió de la peça ‘’Déjame’’, cantada ‘’a capella’’ i amb els components del grup fent les segones veus de la cançó.

En resum, un gran concert del qual es podia triar gran part del ‘’set list’’ votant per internet. Com a record per a tots els que van tenir el plaer d’assistir-hi o per poder gaudir aquells que varen quedar-se a casa, s’ha editat en una edició que conté 2 cd’s i 2 dvd’s.

Aquests últims contenen tot el concert, un recull d’imatges, els reportatges que expliquen com es va gestar tot això i fins i tot una nova cançó.

Molt recomanat per a tots els fans, i per als que no ho són, doncs també. 

Queen + Paul Rodgers - Live in Barcelona 22th october 2008

Ja per tancar aquest petit cicle de Queen + Paul Rodgers, parlaré de la seva ultima gira. Podria fer-ho basant-me en el compacte ''Live in Ukraine'', però aquesta vegada, prescindiré d'aquest excel·lent treball, i em centraré en el concert que varen fer al Palau Sant Jordi de Barcelona. D'aquesta manera, la crònica serà en primera persona, ja que vaig tenir la sort d'assistir al concert.

Tot va començar quan al més de maig, vaig veure l'anunci al diari. Sabia que aquella podia ser la última vegada que fessin una gira mundial, ja que feia anys que no estaven en actiu, i no ens enganyem, al fer aquestes coses, la edat es nota i bastant.

Què havia de fer per obtenir les meves entrades? Molt fàcil, esforçar-me al màxim als exàmens i acabar el curs en blanc. Vaig fer tot el que tenia a les meves mans perquè així fos. En un obrir i tancar d'ulls, ens varem plantar al dia 22 de juny. Dia especial, ja que em donaven les notes i en obrir-les sabria si podria experimentar la màgia dels directes de Queen.

En el moment d'obrir les notes, el nerviosisme em recorria el cos, i al veure que no me'n havia quedat cap, una sensació de gust i plaer em va envair per complet. Per fi podria veure a Queen + Paul Rodgers en directe. Després d'empassar-me sencers els dvd's de la època gloriosa de Queen, aquella en que Freddie Mercury liderava el grup, i meravellava els assistents al concert amb el seu espectacle, una vegada darrere d'una altra, i els dvd's de Queen + Paul Rodgers, tindria el plaer de veure'ls en directe, de poder gaudir del virtuosisme de Brian May tocant la guitarra, de la gran veu de Paul Rodgers, d'aquest estil característic de Roger Taylor.

Aquell mateix dia, vaig comprar les entrades. Tres, m'hi acompanyarien els meus pares, també seguidors del grup. En el moment d'efectuar la compra, vaig començar a fer un compte enrere. Quedaven 122 dies, i tot un estiu per endavant perquè es complís el meu somni.

Aquell estiu, el vaig passar tot llegint, i escoltant la música del grup. Probablement, va ser la vegada que més llarg se'm va fer l'estiu. Cada dia que passava, m'acostava al calendari per veure quan quedava. Quan més s'apropava la data, més llarga se'm feia l'espera. M'havia de conformar en escoltar veure els dvd's. Als pocs dies d'haver començat l'estiu, ja tenia una feina que fer. M'havien regalat el nou cd, el que venien a presentar, i com no, m'havia d'aprendre totes les cançons de principi a fi per poder corejar-les al concert.

Entre una cosa i una altra, la resta de l'estiu va passar amb normalitat, i sense donar-me compte, va arribar el dia 22 d'octubre.

Recordo, que aquell dia era dimecres. Vaig passar tot el dia amb mals de panxa i nerviosisme, fins que a les 17:00h va sonar el timbre que indicava que les classes del dia s'havien acabat i que ja podíem marxar. En aquell moment, vaig anar a buscar a la meva germana, i els dos junts vam marxar cap a casa. Allà, vaig deixar la bossa, vaig berenar, agafar les entrades i finalment em vaig posar una samarreta de música. Cada vegada estava més a prop.

Durant el trajecte a Barcelona, vaig anar sentin les cançons de Queen, d'aquesta manera, anava preparant l'ambient. Al arribar a la ciutat comtal, el primer que varem fer, va ser deixar a la meva germana a casa de la meva àvia. Després d'això, vam tornar a pujar el cotxe, i varem enfilar camí cap a Montjuïc. Com que hi havia bastants cotxes, varem decidir aparcar a la plaça espanya, i allà agafar les escales mecàniques que pujaven fins a l'estadi.

Cada vegada es veia més gent. A mida que avançaven les escales mecàniques, veies com aquestes s'anaven omplint de gent que assistia al concert. Uns amb samarretes del grup, els altres sense, hi havia qui se la comprava allà. El que era cert, era que tota aquella gent, vent diferent entre si, teníem una passió en comú. Queen.

Al arribar a dalt, vaig comprar un entrepà i una coca-cola, i vaig anar a sentar-me davant del pabelló. Tan era el nerviosis-me, que em va costat menjar-me el meu sopar.

Al acabar-me'l, vaig entrar al pabelló. Pels altaveus es sentien cançons de Queen.

Quan va ser l'hora, van apagar-se les llums, i a la pantalla que hi havia a l'escenari va començar una pluja de meteorits.

Van començar amb una versió ràpida de ''Hammer To Fall'', i seguida d'aquesta ''Tie Your Mother Down''. Després d'aquestes dos peçes, Brian May va començar a posar-se el públic a la butxaca dient ''Buenas noches país de Catalunya''. Amb això, la major part del públic va començar a aplaudir.

Al acabar de presentar-se, van caure ''Fat Bottom Girls'', ''Another One Bites The Dust'', ''I Want It All'', ''I Want To Break Free'', i després varen venir les dues primeres cançons noves ''C-lebrity'' i ''Surfs Up....Schools Outs''. Una vegada més, Brian May es dirigia al públic. Paul Rodgers es quedaria sol damunt l'escenari per cantar ''Seagull'' i al acabar vindrien ''Love Of My Life'' i ''39'' tocades per Brian May a la pasarel·la. També un solo de bateria, ''I'm In Love With My Car'' ''It's A Kind Of Magic'' ''Say It's Not True'' ''Bad Company'' i ''We Believe''. Després d'això Brian May deleitaria al públic amb un solo de guitarra de 15 minuts i ''Bijou'' ''Last Horitzon''.

Al acabar-les, es va afrontar la recta final amb ''Radio Gaga'' ''Crazy Little Thing Called Love'' ''The Show Must Go On'' ''Bohemian Rhapsody'', cantada per Freddie Mercury a la pantalla, ''The Cosmos Rocks'' l'altra del nou treball, ''All Right Now'', ''We Will Rock You'' i ''We Are The Champions'', i per acabar ''God Save The Queen''.

En resum, un gran concert, amb molts vells èxits de la banda, poques cançons del nou cd, i amb una sensació de que tot i que a la primera gira va funcionar, aquesta formació no té gaire futur.

Els millors moments del concert van ser quan tocaven ''Brian May'' i ''Roger Taylor'' a la pasarel·la.